Nit del 24 de desembre, una platja del litoral amazigh del nord del Marroc. Emparats en la fosca, catorze homes i nou dones pugen a la pastera de cinc metres que els ha de dur al país on els han dit que hi ha l'or amb què podran comprar menjar, l'encens de l'oblit de la misèria i la mirra trista de l'enyorança. S'han de banyar els peus, per enfilar-se a l'embarcació, i senten com l'aigua està gelada. Tots són negres, i tots han errat durant mesos per l'infern pedregós del desert abans d'arribar fins a les costes de la Mediterrània. No han tingut altre àngel anunciador que la desesperació, no els ha guiat altre estel que el miratge d'un horitzó de dies millors.
La nit es trenca en un festival de trons i llamps. El vent de Llevant s'enfurisma i juga amb la pastera de cinc metres. Les vint-i-tres vides que solquen l'abisme que separa el Nord del Sud senten ecos d'apocalipsi. A un parell de centenars de milles, en una illa que no queda gaire lluny d'Àfrica, una jove vestida de profetessa de l'Antic Testament, canta: «Gran foc del cel davallarà; mar, fonts i rius, tot cremarà. Daran los peixos horribles crits, perdent los seus naturals delits».
Un cop de mar fa caure a la mar alguns dels ocupants de l'embarcació, cap a una mort segura. La pastera, però, no ha deixat d'avançar, i els fugitius de la pobresa divisen les fileres de llum d'alguna platja de Màlaga o de Cadis. Aliseta pensa en el fill o la filla que està a punt de néixer, i veu un raig d'esperança. Se'n recorda dels tres fills que ha deixat als carrers polsegosos d'Ouagadougou, a Burkina Faso, i somnia que aquest nou germanet, o germaneta, un dia els podrà treure a tots de tot del seu univers de cases de llauna i arròs escàs.
Aquesta nit, però, no és una nit de finals feliços: la realitat no és una pel·lícula de Frank Capra, ni tan sols quan una claror grisa anuncia el dia de Nadal. L'ànim dels fugitius continua tan fosc com els ecos de la profetessa: «Lo sol perdrà sa claredat, mostrant-se fosc i entelat, la lluna no darà claror, i tot lo món serà tristor». Una darrera rabieta del temporal trabuca la pastera, ja a prop de les costes andaluses. Els més forts aconsegueixen arribar vius a una platja, on ja els espera la patrulla de la Guàrdia Civil. Els seus ulls d'animal apallissat, mentre pugen als furgons de les forces d'ordre públic, guaitaran als telenotícies que ningú no escoltarà, una rutinària música de fons per als dinars familiars. Així i tot, hi ha un miracle: un equip d'urgències és capaç de treure un infantó negre del ventre sense vida d'Aliseta. Fa poc més d'un quilo, respira, i és una nina.
La profetessa dorm. En somnis, veu un infant negre, i una successió ràpida d'imatges: un llit amb llençols de colors càlids, un pati d'una escola, una capsa de crispetes a l'entrada del cinema. Després sent una veu neta com un diamant. Una jove negra, de quinze anys, tota vestida de blanc, amb una espasa a la mà, canta: «Lo jorn del Judici parrà qui haurà fet servici». Les aigües traïdores de l'Estret de Gibraltar continuen essent l'escenari d'una inacabable Matança dels Innocents.
