Simpatitzam amb el bou

TW
0

M'escabella veure com ens envolta la mesquinesa en tots els àmbits. On és la generositat, la solidaritat, que ens havien d'enorgullir com a poble? Els polítics han parlat dels pressuposts de la Unió Europea amb les paraules que la població volia sentir. No han fet cap esforç per surar en l'aiguamoll de l'egoisme que ens captiva. Des del president de torn de la Comissió Europea, el senyor Blair, fins al nostre rapsoda preferit, el conseller Ramis, tot passant per qui es deu haver ofegat amb la boca tan plena de valors, el senyor Zapatero, tots parlen de les mesquineses més pròximes, de l'escala més domèstica d'un projecte que ha de ser continental. Hem aconseguit o aconseguit tants de milions pel nostre país, segons parli qui ha signat els pressuposts o qui voldria signar-los. Ni una paraula al projecte d'Europa, com no sigui després de deixar clar que la petita escala ha quedat sadolla. Idò, no. Europa no es farà sobre les mesquineses nacionals amb les cucales de mirar a prop posades. Per això ja ens basta el mercat. Europa era -i dic era amb tota consciència- un projecte per posar en comú les misèries amb la finalitat de neutralitzar-les. Però ja ho veis, no són (som?) capaços de parlar d'un projecte comú on més aporta el que menys ho necessita.

l l l
La dreta espanyola no ha vist més que la mamella d'Europa. Més s'estima ser coa del pagell nord-americà que cap del puzzle d'arengada europea. Vol el centre de poder tan lluny que no li enterboleixi el localisme caciquion tan bé sura. És inimaginable que un paraigües made in USA alçàs la targeta vermella que ha mostrat eParlament Europeu a l'urbanisme valencià o que l'hagués mostrada si tiràs endavant l'aberració de s'Estanyo, per posar exemples recents. La dreta espanyola que ens ha quedat (supòs que en altre moment hi havia el bessó d'una dreta culta, liberal i, per tant, europea; però, si existeix, ja no aixeca el cap) renega d'Europa perquè ha vist en ella l'esperança absurda de l'esquerra. Greu error d'ambdós bàndols, perquè el continent no és la panacea de tot el que ens negà el franquisme i anhelà l'esquerra. És clar que no es pot ser hispano-espanyo i europeista a la vegada. Ho hem vist sempre que per guanyar vots hispans ha anat de torero per la Comissió o, simplement, se la dinamitada per poder-se fer una foto a les Açores. I ja sabeu de qui parl, però no només d'ell perquè hi ha nombrós públic que l'aplaudeix i al qui dedica la faena. Ens quedava l'esperança d'una esquerra sense aquest complexe, que tornàs de Brussel·les amb la cara alta de participar en el costós procés de dinamització de l'economia dels nous socis (els que un dia vendran a les nostres platges a pagar l'autotaxa del senyor Ramis). Però no: s'han vestit de luces i volen que els duguem a becoll voltant la plaça. No ens agrada la corrida i simpatitzam amb el bou.