La sortida a la llum pública d'un esborrany de llei sobre habitatge redactat per la Generalitat de Catalunya ha generat una certa polèmica. Aquesta polèmica té com a element central de controvèrsia la previsió que faria aquest esborrany en el sentit que els habitatges buits es podrien sotmetre al règim de venda forçosa. Aquesta possibilitat ha generat molts de comentaris; personalment, pens que la proposta en si mateixa no és cap gran barbaritat, el problema és com s'aplica, la barbaritat pot venir més en l'aplicació que en la idea. Dues reflexions prèvies. Primera, a l'estat espanyol hi ha un enorme nombre d'habitatges construïts que no estan en el mercat, ni en el mercat de lloguer, ni en el mercat de compra i venda. Un estat que té greus problemes per fer realitat el dret de tots els ciutadans a un habitatge digne hauria de tractar amb molt de deteniment aquesta situació dels habitatges buits. Segona reflexió prèvia, més enllà de la dialèctica partidista que hi pot haver darrere certes opinions, hi ha un tema més de fons i és la concepció del dret de propietat. Determinades polèmiques, com aquesta mateixa que tractam o com la dels parcs naturals, demostren que dins la societat encara hi ha una concepció del dret de propietat com un dret il·limitat i intocable. El dret de propietat és important i respectable, però de vegades, en comptades ocasions legalment previstes, ha de cedir. Tothom hauria d'entendre que per construir una carretera o un equipament fan falta uns terrenys i que aquests terrenys els han de poder obtenir les institucions d'una manera reglada i transparent. La funció social delimita el dret a la propietat segons la Constitució que ara la dreta ha convertit en dogma. L'expropiació no és un càstig diví ni una injustícia, sinó un cas extrem en què un deixa de ser propietari rebent a canvi l'equivalent econòmic del bé que perd. Recentment vivim una perversió d'aquesta figura legal, perquè resulta que els propietaris afectats per expropiacions -bàsicament autopistes-, més que un càstig allò que han tengut és un premi perquè es paguen quantitats que poden estar superant l'equivalent econòmic just. I això que electoralment es pot entendre, psicològicament torna a generar una concepció del dret de propietat perillosa. Bé, anem a la venda forçosa. La venda forçosa no és una novetat. La Llei del Sòl de 1956 -feta en ple franquisme i, per tant, no precisament feta per comunistes- ja preveia la venda forçosa, previsió que també estava a les posteriors lleis de sòl de 1976 i 1992. El que passa és que aquesta venda forçosa es limitava a solars. S'establia un deure o una càrrega d'edificar un solar dins un termini, si així no es feia hi havia la possibilitat d'iniciar el procediment de la venda forçosa. Amb aquesta figura què es pretenia; doncs es pretenia evitar la retenció especulativa sense edificar de terrenys urbanitzats. Hem de reconèixer que tot i la previsió legal, el funcionament real de la inquisició ha estat un fracàs. Ara, la Conselleria d'Habitatge catalana proposa fer una passa més. I aquesta passa més és que la venda forçosa no només sigui aplicable als solars sinó també als pisos. El gran problema que planteja aquesta extensió, així com altres propostes que han circulat en relació als pisos buits, és que resulta complicat determinar quan un pis es pot considerar com a buit. Així com el solar és un fet objectiu si està edificat o no, l'ocupació residencial del pis ofereix moltes possibilitats de molt difícil objectivació. L'expropiació té sentit en la mesura que s'hagin de menester els terrenys per carreteres, hospitals, escoles... La venda forçosa té sentit en la mesura que hi hagi un incompliment d'un deure o càrrega prèviament fixada, es pot establir el deure que els pisos construïts estiguin ocupats, el que passa és que determinar un termini màxim per a la seva ocupació, i determinar quan un pis no està ocupat és realment complex si es vol fer amb garantia i seguretat; que òbviament són notes absolutament exigibles en el terreny -mai millor dit- en què ens movem. Diríem que la idea és bona però de molt difícil aplicació si no es vol trepitjar drets com la llibertat de residència i la mobilitat.