Publicava el company d'Ultima Hora, J. Torres Blasco, que Zapatero demanà la setmana passada per separat a Jaume Matas i a Francesc Antich, amb diferents paraules i to, que recuperassin la reforma de l'Estatut illenc. Concloïa el periodista que, fos per això o no, el cert és que PP i PSOE balear han parlat i han arribat a l'acord de convocar la reunió de partits, a la seu socialista, pel pròxim dia 12. Amb l'objectiu de ressuscitar la reforma.

El marc en el qual se produeix la nova entrada en escena del zombi estatutari és d'allò més humorístic. D'humor negre. Perquè no em diran que no sigui per llogar cadiretes que hagi de ser el president del Govern nacional el que provoqui el mínim acord entre les dues forces majoritàries a Balears perquè tornin a parlar del cadàver de la reforma. És un clar exemple del molt que els interessa, al PP i al PSOE indígenes, la reforma. Si, a més, aquests desinterès s'emmarca en el fet que els petits (PSM, EU-Verds i UM) duen no sé quant de temps clamant per la reanimació del difunt, inútilment, encara se té un dibuix molt més nítid de com és aquest funeral. Per abundar en el caràcter mortuori, s'ha de recordar que el procés de putrefacció cadavèrica anà així: el març se posà en «marxa» la Ponència parlamentària que havia de fer com si gestàs la criatura, el mateix mes se s'anava de vacances de Pasqua, l'abril feia com si tornàs a la feina, el juny anunciava que l'estiu seria d'una feinada que no era de dir, a finals d'aquest mes se'n tornava de vacances fins el setembre, quan se reincorporava se n'adonava que el fetus ja era mort per inanició i determinava, fa més d'un mes, l'avortament. En resum: la suposada Ponència per a la reforma, de les 38 vegades que s'hauria d'haver reunit, a tot estirar ho haurà fet en la meitat de les ocasions, suficients, emperò, per fer com si la gestassin, prenyassin el cos portant, avortassin el fetus, certificassin la mort i, això sí, no l'enterraven per poder seguir fent com si estigués viu. Feinada impressionant. Res de nou, si se compara amb la història política regional.

De fet, molt semblant va ser la invenció del procés autonòmic (1976-1983). Se va tenir l'oportunitat de disposar d'un Estatut preconstitucional (1976) però la gran oposició i la no manco brillant oficialitat institucional ni se donaren per assabentats. Les forces més petites, nacionalistes i d'esquerres, eren les que més intentaven engendrar la criatura (1976-1977) creient-se, santa ingenuïtat, que la gent s'interessava per l'autonomia que ells tant reclamaven. En dir, la gent, a les eleccions (1977), que no s'interessava per res i matant per tant el que havia de ser la criatura anhelada pels petits, aquests pretengueren que el difunt era encara viu, i s'inventaren la idea de «transversalitzar» la reivindicació, pensant que si atreien els grans llavors els manipularien a voler (manifestació d'octubre 1977), resultant-ne, però i per suposat, tot el contrari. Els grans, UCD i PSOE, s'erigien via diputats i senadors electes en Assemblea de Parlamentaris per parlar de la seva autonomia amb el Govern nacional. Els petits, seguint amb la fantasia, pretenien que tal Assemblea no fos la dels electes sinó també seva (Assemblea del Pacte Autonòmic, li deien), fins que un dels grans, PSOE, els llegí la cartilla i, a la pràctica, els confirmà el que la gent els havia dit: que no pintaven una regadora i que el que hagués de ser ho seria d'acord amb el que els dos grans volguessin, perquè la criatura que pretenien era morta feia temps i que, en tot cas, pertocava a UCD-PSOE decidir si volien convertir-la en zombi. Però com que entre els dos grans balears en part no hi havia gaire acord i per altra part sobre el que sí n'hi havia a Madrid trobaren que era exagerat, les centrals (1981) els digueren què havien de fer, com així, en efecte, varen fer (1982) sumant-se finalment el nou gran (AP, 1982-1983) al bateig del mortet (1983).

Ara, el procés és gairebé calcat. Els petits fan com si la reforma no fos morta, mentre els grans se pensen si injectar al cadàver una sobredosi de maquillatge perquè faci de zombi uns vint-i-pico d'anys més, no perquè el vulguin, que no el volen, sinó perquè Madrid els ho ordena. Tant de bo se tengués el mínim sentit comú i dignitat per acceptar la realitat i se deixàs en pau el cadàver. Però no passarà i seguirem perpètuament amb aquest ball del mort.