Al costat de la raça menorquina, amb la qual està emparentat, el cavall mallorquí és una part important del nostre patrimoni genètic animal. Els seus orígens es remunten als cavalls d'origen meridional de la península ibèrica, de bona grandària, forts i aptes per al treball, que donà lloc als cavalls pirinencs. El cavall mallorquí és igual a l'antic cavall català, ja extingit, i n'està ben comprovada la proximitat morfològica amb el cavall de l'illa de Menorca i amb diversos cavalls occitans. Els èquids (tant l'ase com el cavall) presenten una gran identitat tant a les dues cares dels Pirineus com a les Illes Balears. El contacte de segles amb el grup de cavalls estès pel nord de la península ha aportat al cavall mallorquí el color de la capa i el pelatge propis d'aquelles races.
Les guardes d'egües eren un component important de moltes possessions mallorquines. Tenien una funció de control dels pasturatges i de producció mulatera de primera qualitat. La base de la seva alimentació eren les pastures de les terres no conrades. El seu avantatge respecte a altres races era la seva rusticitat i la seva idoneïtat mulatera. Les egües mallorquines són molt productives. Es tracta d'una raça molt adaptada al seu entorn i d'una gran fecunditat. Joan Adrover assenyalava que qualsevol de les races anomenades «millorades» posades al règim ordinari del cavall mallorquí tradicional anirien de dret a la bancarrota i es moririen de fam.
Per això va ser absolutament predominant fins a la darrera meitat del segle XIX, quan començaren a entrar a l'illa exemplars de races foranes. Tot i això, ja en el segle XVIII havien entrat a Mallorca cavalls anglesos i alemanys, i a principis del XIX s'importaren cavalls andalusos.
A partir del segle XVI es va anar fent dominant la tracció agrícola per muls o mules, en substitució del bestiar boví. La màxima esplendor de les guardes d'egües mallorquines, bones productores de muls, va ser entre 1800 i 1925. A partir d'aquesta data es començà a substituir la tracció animal per la mecànica. Poc a poc, d'una manera molt lenta, les guardes d'egües varen anar desapareixent. El cavall mallorquí, però, fins i tot en aquest moment de caiguda en picat de la raça, era perfectament conegut per la gent pagesa de l'illa, que veient-ne un deia: «aquest és un cavall mallorquí». Hi havia persones absolutament enamorades d'aquest bell animal. Per sort alguns animals sobrevisqueren fins els anys vuitanta del segle XX, que fou quan algunes persones, poques, s'adonaren de la importància de la conservació d'aquest valuós animal. La primera tasca del Patronat de les Races Autòctones va ser la de salvar, in extremis, aquest cavall. Ara no sols s'ha recuperat la raça sinó que se n'ha definit el morfotipus oficial i les normes zootècniques que determinen l'estàndard racial i el funcionament del llibre genealògic. El cens d'animals registrats, el juny de 2004, s'acostava als 200 caps. Cal tenir en compte que l'any 1980, segons el PRAM, sols hi havia 27 egües i 5 sementals.
Sobre el cavall mallorquí s'està generant una interessant activitat econòmica. De cada cop és un cavall més valorat i cercat. Els criadors s'estan esforçant per obtenir uns millors cavalls. Els resultats són evidents. El nostre cavall va obtenint un prestigi, tant a Mallorca com a fora, que no hauria d'haver perdut mai.
La funcionalitat d'aquesta raça, que havia estat sempre de treball i de producció mulatera, ha passat en els darrers anys a una orientació de cria en puresa per a la pràctica de l'equitació. Alguns ramaders també empren els cavalls per controlar la vegetació mitjançant un pasturatge extensiu. Atesa la seva harmonia de formes, l'elegància del color negre del pèl i el fet de ser un animal dòcil i tranquil, el cavall mallorquí té avui en dia una elevada cotització en el mercat, cosa que n'assegura el seu futur.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.