Somiar truites

Les dades fetes públiques fa un parell de dies pel Centre de Recerca Econòmica (CRE) deixen en evidència, altra vegada, que la construcció és la segona locomotora que estira l'economia balear, rere del turisme. Dues locomotores davant d'un tren amb molts vagons: un de luxe, molt d'altres de segona i la majoria de tercera, pel cabrum. Fa uns dies, per altra banda, se comentava aquí que Espanya és el segons país del món en rebre immigració, només per davall dels Estats Units. I dins d'Espanya, i tot i no disposar de dades recents i concretes, és Catalunya on més se'n rep en termes absoluts. En termes relatius, necessàriament tornaran a ser les Balears, quan se publiquin els estudis estadístic ho veurem, les que estiguin al capdavant. A banda, fa cosa d'uns mesos, crec que era B. Picornell qui publicava en aquest diari un estudi que avaluava com a necessaris pels pròxims anys devers cent mil nous habitatges. Al marge, i per seguir en l'exercici de contextualització, tenim un Govern el president del qual, Jaume Matas, deia fa un mes en el Parlament (en el debat de l'Estat de la Regió) que la seva política d'infraestructures viàries havia aconseguit vertebrar «cada illa» en consonància amb el fet que cada una «ja eren àrees metropolitanes». Si se relacionen tots els vectors abans citats -realitat constructiva, immigració, necessitats d'habitatges nous i política d'estructuració viària de cada àrea metropolitana que és cada illa- l'equació resultant pot agradar o no, però ningú no podrà negar que cada element quadra a la perfecció i que, tots plegats, donen el resultat del que tenim avui en dia a Balears. Hi ha alternativa? Siguem clars. No. Se podria matisar, se podria fer propaganda per intentar que no se ves gaire la realitat, però aquesta no se pot canviar. Tal i com estan les coses, és impossible. Perquè el vector immigratori -per les raons ja abastament comentades en d'altres articles recents- no s'aturarà: podrà minvar o augmentar el creixement, variarà sens dubte, però el que és segur és que ni pararà ni, molt manco, disminuirà ostensiblement sobre el que és ara, de forma que no evitarem les necessitats que tenim. Entre les quals una de les que no és poc importants és l'habitatge. És per això que, ara mateix a Mallorca, pobles que havien crescut en habitatges i demogràficament en nivells ridículs durant els darrers decennis, experimenten un desenvolupament molt intens. Afavorit, no hi ha dubte, per la política de carreteres i autopistes que fan PP i UM (alerta: tant serveix, pels efectes, la carretera que fa ja aparèixer a Montuïri ofertes de vendes per a palmesans, com l'autopista que provoca igual fenomen a Campos). Ara bé, la pregunta és: sense aquestes noves infraestructures s'arreglaria res? La resposta és no. Perquè la qüestió bàsica, més gent i més habitatges i més necessitat de construir i feina en el sector, seguiria essent la que és. En privat, en els últims dos mesos, dirigents en actiu de PSOE, PSM i EU-Verds m'han expressat igual idea: que ni amb un canvi de Govern el 2007 es podria alterar el bessó de l'assumpte. Està molt bé oposar-se a les autopistes, a nous hospitals i a tot el que se vulgui. Està molt bé dir que «qui estima Mallorca no la destrueix». I està molt bé trobar que així s'és un bon progressista i un bon nacionalista. I bé està somiar amb el paradís que mai no fou Mallorca fa molts anys, però que per comparació tanta gent troba en el referent de Còrsega. Però, alerta, ja advertia dijous a Palma Jordi Pujol -davant d'alguns dels que somien amb la Mallorca corsa impossible- que Còrsega és el model d'un «país» terminal que se tanca sobre si mateix i que no té futur. Les coses són com són i potser els partits opositors al PP haurien de començar a fer surar el que diuen en privat alguns dirigents. Per intentar crear de veres una alternativa als conservadors. I res que no sigui factible no serà mai alternativa real. La realitat no se canviarà, perquè és impossible. La política intel·ligent és acceptar-ho i saber a on sí se pot incidir. Almanco, en què si cada illa ha de ser una àrea metropolitana que ho sigui en benefici de la majoria dels que anam en els vagons modests del comboi estirat pel turisme i la construcció. Perquè ara mateix, el gruix social el formam els que anam a segona i a tercera, el cabrum. El tren no ens agrada. Però ni té aturada ni ens podem baixar. Pensar altra cosa és somiar. Truites.