Els moixos del Puig de Sant Pere formen un grup social amb entitat pròpia, tot i que no figuren comptabilitzats en el cens de població. Tenen gusts mariners -de fet el peixet fregit els fa embogir-, però sols s'embarquen esporàdicament. Els seus centres d'oci i reunió? Ran de mar, prop dels pescadors que sargeixen les xarxes, o a la plaça de la Drassana, entre les taules dels cafès. Quan el Parlament va decidir situar la seu del Govern al Consolat de Mar, ningú no va reparar que la tradició anarquista dels moixos seria un motiu de conflicte constant amb les institucions. Per exemple, a l'Honorable Gabriel Cañellas li pentinaren un quilo de mussola que havia deixat, embolicada amb paper de diari, sobre la taula del seu despatx. I a Miquel Segura li rapinyaren el nas, un dia de Sant Antoni que feia passadissos amb una espinagada i no els en va voler donar. Els veïns afirmen haver vist la senyora Estaràs passar comptes amb més d'un, a granerades. I ho hem de creure. Aquests moixos són de la FAI, cosa que els converteix en uns veïns incòmodes. Un expert en moixologia em va preguntar si en sabia la procedència. No vaig tenir inconvenient a donar-li la informació que tinc. Part de la rel d'aquests moixos la trobarem a Santa Catalina, a l'entorn de l'anomenat carrer Gran. A mitjan segle XVIII, havien anat a parar al Jonquet molts de moixos d'Andratx i de Banyalbufar. En un moment donat, travessaren Sa Faixina perseguint rates i arribaren al Puig de Sant Pere. Tanmateix, se mesclarien amb moixos procedents d'altres latituds. Els velers que passaven contraban en portaren molts d'Algèria. I n'hi ha d'altres indrets. Amb totes les reserves del món, situaria el començament dels corrents immigratoris a mitjan segle XIX, coincidint amb el decret de dissolució de les societats obreres dictat per Narvez. Eren, els que desembarcaren, moixos liberals que procedien del Puerto de Santa María i havien recalat, sense fortuna, a Cartagena. Fet i fet, els veïns més antics del barri serven el record d'un moixarro, color de carabassa, que havia arribat a Palma amb una barca de pesca procedent de Mazarrón. Aquest moix, va instal·lar-se en el corral de madò Bet, que vivia en el carrer de Vallseca, i va beneficiar-se de la seva moixa, com aquell qui diu, sense passar per la sagristia. El resultat foren vuit moixons, de pelatge variat, amb una vocació corsària ben definida. Una altra immigració important va ésser la dels moixos d'Alcoi, després que l'exèrcit aconseguís controlar la revolta anarquista de 1873. El capitost, Albarracín, va fugir en tartana cap a Madrid, i els moixos es refugiaren en una barca alacantina que acostumava pescar amb palangre davant la Seu. El caràcter genuí dels moixos del Puig va completar-se amb l'aportació d'alguns animals procedents de la Barceloneta i d'un moix grassot, que era de mossèn Alcover i que en morir el canonge va quedar sense teulada. Aquests moixos, el del Puig de Sant Pere, han donat personalitat a la barriada. Errol Flynn els admirava i Juanito Coll miolava amb ells sovint, quan, de matinada, sortia de Casablanca i tornava a casa pel carrer de Jaume Ferrer. Quan va arribar la democràcia i es va formar el primer govern autonòmic, el conseller d'Interior i exmilitar, Jaume Llompart, va pretendre integrar-los a la policia de barri, però no hi va haver manera. Més endavant, José María Rodríguez va intentar ginyar-los perquè formessin una banda de cornetes, trompetes i tambors, per a precedir el govern en les processons i actes solemnes. No cal dir que el seu esforç, el de Rodríguez, va ésser balder. L'únic que els venia de gust, als moixos, era tocar en els toros. I enmig del passeig Sagrera, sense reparar si en el Consolat hi havia consell de govern i els consellers s'havien d'entendre a crits. Allò que els fascina són els ritmes càlids: el baión, el bolero, la salsa. Darrerament, Rosa Estaràs ha ordenat que els serveixin peix cada dia, a canvi de res. És dóna per ben conformada si no s'empassolen el canari del president (el que té a la gàbia). Faci el que faci per ells, sap que són ingovernables.