algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 20°
22°

És l'arrodoniment, senyora

Tenc una amiga que l'altre dia em sorprengué amb la rotunditat de la seva actuació. Em contà que no feia molt se li espanyà la rentadora i cridà al servei tècnic habitual. La cosa no tenia gaire mal i amb vint minuts el tècnic se'n sortí. Disposat a fer la pertinent factura -no em consta si amb la pregunta habitua«amb factura o sense iva?»-, al valor de la peça substituïda hi afegí el desplaçament i una hora de mà d'obra. Si l'operari fos l'encarregat de comunicació d'una gran empresa, a la sorpresa de la meva amiga, li hagués contestat: és l'arrodoniment, senyora. I amb aquesta paraula màgica hagués donada per acabada la roda de premsa. Els arguments de l'operari eren més casolans, però la realitat era la mateixa: «la primera hora la cobram sencera, és el costum». Ella, la meva amiga, no s'esverà gens i amb el mateix to de veu que utilitza amb els seus alumnes de preescolar li contestà que just al darrere tenia una cadira, enfront la televisió i que s'hi assegués fins a completar l'hora pagada. «És el costum de la casa: complir els tractes. Pagam una hora i vostè ens la dedica, no sembla cap cosa de l'altre món» -continuà amb el seu to baixet i lent, mentre li oferia un tassó d'aigua-. L'home perdé els papers; aquella hora la tenia venuda a dos o tres clients més i la bonhomia de la dona l'acabà de deixar sense paraules. Només repetia que mai l'hi havia passat, que «ningú fa aquestes coses, senyora». Però ella mostrava el convenciment de qui se sap amb la raó, talment ell sabia que no la tenia. Podeu suposar com acabà la feta: l'operari va fer comptes mentalment i perdia molt més si s'aturava a complir amb el facturat... Vostè guanya, són tantes menys i bon dia tengui.

l l l
Ella havia exercitat els seus drets. El fet era legal, just i legítim, però absolutament anormal: excepcional. A més, jugava en un camp prehistòric: el de la proximitat. Perquè ara, les grans empreses, són cada dia més llunyanes i difuses. No només emprenen actuacions per afavorir interessos d'accionistes desconeguts i gobalitzats, també s'amaguen al darrere els anomenats «call centers» i ordinadors parlants. No sabem on són, és impossible saber-ne qui és el responsable i per això són absolutament irresponsables, incapacitats orgànicament per a prendre decisions. Clar que parlar amb un d'aquests irresponsables ja és una espècie de sort, el més habitual és fer-ho amb una veu enregistrada i esperar eternament amb l'orella malalta d'una musiqueta que t'acaba de confirmar que ets colló, per creure que solventaries alguna cosa, i impotent per definició. Diu el govern del senyor Zapatero que ens retornarà els drets que ens han robat els oligopolis (tots actuen igual fent estúpid l'esforç del canvi). Seria una conquesta històrica, una ruptura en el procés de pèrdua de la nostra condició de ciutadans que semblava irreversible. Perquè, si la política arega la inabastable cobdícia de les grans empreses, encara hi ha esperança.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.