És l'arrodoniment, senyora

Tenc una amiga que l'altre dia em sorprengué amb la rotunditat de la seva actuació. Em contà que no feia molt se li espanyà la rentadora i cridà al servei tècnic habitual. La cosa no tenia gaire mal i amb vint minuts el tècnic se'n sortí. Disposat a fer la pertinent factura -no em consta si amb la pregunta habitua«amb factura o sense iva?»-, al valor de la peça substituïda hi afegí el desplaçament i una hora de mà d'obra. Si l'operari fos l'encarregat de comunicació d'una gran empresa, a la sorpresa de la meva amiga, li hagués contestat: és l'arrodoniment, senyora. I amb aquesta paraula màgica hagués donada per acabada la roda de premsa. Els arguments de l'operari eren més casolans, però la realitat era la mateixa: «la primera hora la cobram sencera, és el costum». Ella, la meva amiga, no s'esverà gens i amb el mateix to de veu que utilitza amb els seus alumnes de preescolar li contestà que just al darrere tenia una cadira, enfront la televisió i que s'hi assegués fins a completar l'hora pagada. «És el costum de la casa: complir els tractes. Pagam una hora i vostè ens la dedica, no sembla cap cosa de l'altre món» -continuà amb el seu to baixet i lent, mentre li oferia un tassó d'aigua-. L'home perdé els papers; aquella hora la tenia venuda a dos o tres clients més i la bonhomia de la dona l'acabà de deixar sense paraules. Només repetia que mai l'hi havia passat, que «ningú fa aquestes coses, senyora». Però ella mostrava el convenciment de qui se sap amb la raó, talment ell sabia que no la tenia. Podeu suposar com acabà la feta: l'operari va fer comptes mentalment i perdia molt més si s'aturava a complir amb el facturat... Vostè guanya, són tantes menys i bon dia tengui.