algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
24°

Quadern de viatge

Dissabte, 27.- La innocència és un estat de gràcia, una disposició ingènua de l'esperit, una reserva de credulitat que dissipam, al llarg de la nostra vida, fins esdevenir descreients i recelosos. Afortunats aquells que en conserven, fins al final de llur existència, una espira al cor o un llampec als ulls, perquè ells veuran i sentiran sense malícia. La pèrdua de la innocència és, sovint, lenta i gradual. D'aquest llegat de naixement gran part es perd durant la infantesa i l'adolescència. Alguns arriben buits a la maduresa i aquests són irrecuperables per a l'esperança de ser millors. Són causa puntual d'aquesta pèrdua, per posar alguns exemples, el descobriment del misteri dels Reis Mags o el primer enamorament no correspost, tragèdies de dimensions còsmiques en un univers diminut. No record el moment precís que vaig conèixer la vertadera identitat dels Reis d'Orient, però sembla que no me deixà seqüeles irreversibles. Record amb precisió, en canvi, el meu primer desengany amorós, que aparentment tampoc no ha tengut conseqüències definitives sobre el meu caràcter sentimental. Sempre hi ha, just al nostre costat i en el moment precís, un amic més despert disposat a revelar-nos el secret de la vigília de l'Epifania. O una nina, l'únic objectiu de la qual és trencar-nos el cor en mil bocins. A més d'aquestes dues circumstàncies, i moltes altres menys innòcues, mai no he d'oblidar la revelació que més intensament marcà la meva infantesa, la que més energia innocent consumí d'una sola desil·lusió.

Encara no havia complit set anys. D'això n'estic segur. Probablement estava més prop dels cinc que dels set. Aleshores tenia un company de col·legi, i de classe, i de jocs, i de confidències, amb el qual ja havia coincidit a costura a les monges. Durant dos cursos, abans dels quatre anys, que vaig començar als pares franciscans, sor Antònia havia estat la nostra mestra. Sempre abillada amb l'hàbit de tela obscura, la cara, de galtes vermelloses, finament brodades amb fils arterials, cenyida amb una toca blanquíssima, emmidonada, un cordó, també blanc, cinturant la corba voluminosa de la panxa. D'una paciència i una bondat beatífiques, sor Antònia, que desprenia una delicada fragància de flors i sabó, un perfum net i virtuós, tenia cura d'un conjunt inversemblant de criatures que, amb el temps, hauríem d'esdevenir un conjunt encara més inversemblant d'adults. Jo sentia adoració per aquella monja de veu dolça que ens conhortava de les nostres insignificants dissorts. Aconseguia, amb el bàlsam de la paraula, apaivagar l'enyorança del confinament, la dolorosa separació de les nostres mares. El meu company, en Rafael, era entremaliat i atrevit, qualitats de les quals jo freturava i per les quals l'admirava. Jo volia ser com ell, polissó i agosarat, però era de natural tímid i bon al·lot, segurament poruc, torbament que no he superat. Potser aquesta era la causa per la qual sor Antònia sentia una no gens dissimulada predilecció per mi, necessitat de protecció i afecte com estava.

En Rafael només pensava la manera de transgredir les normes. En part empès per la curiositat, en part impulsat pel seu tarannà rebel, emprenia, amb el meu suport passiu, i davant el meu estupor, les més increïbles peripècies, des d'explorar el convent, àdhuc les zones que ens eren prohibides, com ara la clausura, on dormia la congregació, o banyar-nos abans de tres hores després d'haver menjat, fins penetrar, per festes, sota les faldes de la geganta, un indret fosc no pas d'aquest món, ans pertanyent a una dimensió, paral·lela i ignorada, de la realitat sensorial. Jo aclucava els ulls, entrava i sortia com una exhalació, sense mirar què s'amagava sota la roba ampla del vestit. En el cas de les monges, havíem observat que mans i cara eren els únics fragments visibles de carn humana, potser els únics que compartíem amb aquelles santes dones, de procedència celestial. Doncs un dia d'agost, estiuejant ambdós a Can Picafort, en Rafael me confià, a cau d'orella, l'èxit de les seves investigacions: les monges també tenien cames. La meva candidesa tenia, tot i que imprecisos, límits, i el vaig fer mentider, la qual actitud, per inusual, l'enfurismà. L'endemà vingué, de bon matí, a cercar-me. De la terrassa de ca nostra estant es veia l'edifici del convent de les monges, ran del roquissar on els dies de temporal rompien les ones. Cap allà ens dirigírem. Abans d'arribar-hi s'ajupí, em féu senyes que m'acotés, i així avançàrem, amb sigil, fins situar-nos sobre el cim d'una roca des del qual es veia la corba d'un caló. L'aigua, a aquella hora, era un mirall maragda. La calma, el silenci, conventuals. Allí, assegudes al voltant d'un cocó transparent, tres monges amb els hàbits arregussats fins als genolls. Totes tres tenien unes cames blanques com la neu. I totes tres les mantenien dins l'aigua, movent els peus. En Rafael me mirà desafiant, victoriós, i jo, després d'allò, mai no vaig ser el mateix.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.