Conclosa l'edició d'enguany de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) -experiència docent que ha assolit ja trenta-set edicions: un gavadal ben plausible-, caldria extreure'n, potser, un enfilall de consideracions enraonades que conviden a no desistir. Vista, però, amb els ulls d'un insular es fa imprescindible de constatar-ne que Menorca hi té una contribució que, any rere any, va d'augment. Fet i fet, és la més substanciosa pel que ateny l'àmbit balear. El motor que manté activada -i activa- la contribució menorquina a la UCE passa per una institució emèrita: l'Institut Menorquí d'Estudis (IME). Ara bé: la participació no hi és despersonalitzada, ans el contrari. Té noms i llinatges rutilants. En efecte, dins l'organisme de recerca científica, encara hi caldria esmentar-ne dos noms particularment egregis, absolutament fonamentals, sobre els quals la bastida hi descansa. Parl de la presidenta del Consell Científic, Josefina Salord, i de Miquel Vidal, que hi fa de coordinador científic des que l'Institut fou fundat el 1985. La contribució de tots dos ha pres tanta volada, i s'ha sistematitzat d'una tal manera, que, en la condició de dirigents de l'IME, han estat admesos a formar part, respectivament, del patronat i el consell rector de la universitat catalana. El privilegi, però sobretot la importància cultural del fet, es comenta per si sol: permet a Menorca, amb tot el seu valuós equipatge historicocultural, de situar-se en una balconada preferent. Vull dir que ens dóna l'opció, als menorquins, que la nostra cultura s'integri en una perspectiva d'abast superior. A la vegada que ajudam a universalitzar la riquesa cultural menorquina, salvant-la de les temptacions de l'aïllament i del localisme enterc, resulta que obre les portes a situar Menorca en un marc de cohesió dins l'àrea lingüística. Açò és molt bo. O a mi, modestament, m'ho sembla.
I bé. Des d'una perspectiva menorquina, insistesc, la UCE d'enguany hi ha fet desfilar la participació d'aquestes figures: els cantants Cris Juanico i Mariàngels Gornés; el grup de glosadors de Soca de Mots, amb Miquel Ametller al capdavant; els catedràtics de Llengua i Literatura àngel Mifsud i Josefina Salord; el físic i historiador de la ciència Josep Miquel Vidal; i el filòleg Ismael Pelegrí. La nòmina no hi és minsa, gens.
El paper que hi han fet els catedràtics i el filòleg esmentats és haver-hi endreçat un homenatge a la memòria d'un poeta maonès del Rosselló tan poc conegut com interessant. Es tracta de Gumersind Gomila, de qui s'acaba de complir el centenari del seu naixement el 27 d'agost de 1905. El filòleg Ismael Pelegrí és, juntament amb Pere Gomila Bassa, el gran expert en l'obra poètica de Gumersind Gomila, qui va desplegar la seva producció principal en els anys seixanta, quan ja es trobava instal·lat a Perpinyà. Posat d'emigrant en aquesta capital de la Catalunya Nord, Gomila va protagonitzar una participació plena en la cultura catalana i occitana. Una mort sobtada el 1970, però, en una edat en què encara tenia moltes coses a dir i a fer, van estroncar-li la projecció que mereixia. És per açò que la UCE va acceptar d'incloure el seu nom en el programa de l'escola d'estiu. Pagava la pena de recordar-lo, i de fer-ho, és clar, de la mà de bons estudiosos de la història de les lletres menorquines: Salord, Mifsud i Pelegrí. Després de l'evocació biogràfica, vingué el tast líric, en la veu enèrgica, diàfana, de Mariàngels Gornés, que ha dedicat bona part del seu geni a musicar els poemes de Gomila. Però Menorca, que és veu i batec d'identitat, en contra del tòpic de pedres i vent, encara hi ha fet l'escamparel·la de les gloses punyents, àcides, en tot cas iròniques, de Soca de Mots, que hi tingué una actuació memorable. No menys aplaudit va ser, també, el concert de Cris Juanico a la plaça de Prada de Conflent.
Finalment, la contribució de Josep Miquel Vidal ha estat la més densa i llarga. Hi ha dictat tres conferències per al curs de les epidèmies en la història. Específicament, hi ha dissertat sobre la pesta en el món antic i medieval; sobre la pràctica de les morberies i els llatzerets marítims; i, com a tercera lliçó, sobre les epidèmies i el comerç en el XIX, fent-hi especial esment en el cas de Menorca. En resum: una substància menorquina a Prada que cal elogiar.
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
