Era previsible. El fenomen del «tot inclòs» està corcant una part important de l'oferta complementària de les zones a on se comercialitza aquest sistema de paquet turístic. Les caixes que fan els bars, restaurants i la resta de negocis complementaris als hotels s'aprimen enguany en relació a l'any anterior de l'ordre del 20%, 30% i fins del 50%. I l'estiu de 2004 ja patiren davallades respecte del 2003 bastant considerables.
Alguns dels empresaris afectats, a Cala Rajada, han anunciat que recolliran firmes per reclamar al Defensor del Poble que intercedesqui davant les autoritats competents perquè facin qualque cosa. Per altra banda, el president de l'Associació de Restauració de la PIME, Joan Miralles, alertava la setmana passada sobre les dramàtiques baixades de recaptació dels negocis complementaris als hotelers que els aboquen a un futur molt incert, ja que per segon any consecutiu -si no més- veuen que no recapten a l'estiu el suficient per garantir-se la tranquil·litat la resta d'any, i així el futur els pinta en negre. En favor, o almanco no en contra, s'ha alçat la veu del president del Foment del Turisme de Mallorca, Miquel Vicens, per a qui el «tot inclòs» és una modalitat de contractació que no s'ha de «demonitzar» perquè, al cap i a la fi, és el mercat el que demanda aquest model de paquet turístic com ho prova, diu, el creixent nombre de clients que arriben a les Balears, «i seguirà creixent», amb tot pagat en origen. També sobrevola el fenomen un altre element: els preus dels establiments de l'oferta complementària. És de comú opinió que productes i serveis de consum general per part de turistes -cerveses, copes en general, dinars i sopars a restaurants, etc.- s'han posat pels niguls els darrers anys, en especial a partir de 2002 que va ser quan se va imposar la moneda única, l'euro. Potser estadísticament -o així diuen els governs de torn- no se pugui contrastar la queixa ciutadana, però és cert -i comprovable per a qualsevol que pugui guardar els tiquets de caixa- que en aquest tres anys transcorreguts, els increments de preus de certes consumicions a bars i restaurants s'han disparat. Si els turistes duen manco doblers cada any i els preus de l'oferta complementària creixen bastant, el diferencial creix exponencialment. Així, el turista més barater no pot més que acudir a les ofertes que li dóna el «tot inclòs» per passar les vacances a Balears.
Possiblement totes les opinions tenguin raó. És ver que el fenomen està destrossant molts negocis de l'oferta complementària, a les zones afectades. També és cert que el mercat mana, en una activitat com la turística, i és absurd pretendre «prohibir» un sistema de contractació que al cap i a la fi està pactat entre els dos agents que en exclusiva són els protagonistes: comprador-hoteler i venedor-majorista, ja que el turista no és més que la «mercaderia» i els damnificats de l'oferta complementària simples efectes col·laterals que no són responsabilitat dels elements protagonistes. I també està fora de dubte que els preus s'han disparat en excés a una regió que viu del turisme barat -sol, platja i sexe, a més de sangria- i per al qual té disposada la major part de la seva oferta.
Ara bé, que tots tenguin raó no impedeix de cap manera que no existesqui una clara responsabilitat, per deixadesa de la qual, del govern autonòmic de Jaume Matas. No se tracta, tal i com s'ha argumentat a bastament aquí mateix des de fa almanco dos anys, de qüestionar els legítims interessos empresarials dels hotelers, ni dels majoristes, ni tampoc dels de l'oferta complementària. Se tracta de la responsabilitat política d'un govern que no escoltà les queixes quan era el moment i que ara, amb l'ai al cor per la possible erosió política, rectifica anunciant una comissió d'estudi de «solucions». Bé està la comissió. Ja veurem què proposa. El problema, greu, és que la passivitat governamental ha deixat créixer durant almanco dos anys les conseqüències socials del «tot inclòs» sense no res voler fer. Aleshores s'hauria pogut almanco intentar matisar els problemes socials que se'n deriven. Perquè el problema era i és social, no empresarial ni purament d'acomodament del mercat a un sistema o l'altre. Ara, quan les conseqüències ja s'estan patint tan intensament com enguany, potser el que decidesqui qualque dia la comissió -si és que es decideix res- arribi massa tard.
Miquel Payeras, periodista
