Si l'hagués trobada pel carrer no l'hauria coneguda i això que el seu nom era un referent important per mi. Morí ahir i les necrològiques ens han retornat a la importància de les persones en l'acció política. De tarannà franc i obert, l'exministra de Blair, la senyora Mo Mowlam, quedà enregistrada en el meu arxiu de personalitats que s'enfronten a la rutina i no es resignen al fatalisme del «sempre ha estat així». Per a mi el seu nom va lligat a la valentia d'afrontar la realitat, per molt dura que aquesta sigui. Després d'anys de sentir governants que cercaven la pau a Irlanda del Nord, el gabinet d'un Blair que encara no es creia déu, acarà el problema des del costat de les possibles solucions i la senyora Mowlam, un bon dia i sense massa escenificacions, va fer obrir les portes per entrar en la presó on penaven els principals dirigents de l'IRA. Els assegué a l'altre costat de la taula, els demanà fins on estaven disposats a anar i els digué que els podia oferir un estat de Dret sense complexos de nouvengut. Una cosa tan senzilla com reconèixer que hi havia un problema, que aquest problema tenia unes raons compartides per una part de la població i que negar-ho no ho havia resolt, tal com s'havia demostrat amb caparrudesa. Aquella conversa va fer possible els Acords de pau de Divendres Sant de 1998, el principi del final d'una violència que encara no s'ha assolit del tot. No els arrugà saber que les coses no serien fàcils, que no seria un anar endavant sense penoses reculades i que a molts ciutadans els costaria empassar-se l'escena de víctimes i botxins passejant pel mateix carrer. Tampoc els aturà la seguretat de tractar, des de la llei, amb una organització que n'és fora, sense representativitat contrastada ni estructures prou fermes com per a oferir garanties plenes. Sabien tot això i moltes altres d'aquelles coses que, en referència a Euskadi, cada dia llancen, talment gasos paralitzants, els que ja els deu anar bé l'actuastatu quo i només posen entrebancs per dificultar-ne el canvi. La senyora Mowlam ha mort molt jove, després d'una llarga malaltia i ens deixa el seu testimoni de lluita real i desacomplexada per la pau: no només en el cas irlandès pel qual mereix passar a la història, també per a la seva destacada batalla contra la il·legal guerra de l'Iraq i la participació britànica en aquesta sangria. No sé si ella descansa en pau o simplement ha acabat la seva guerra contra la malaltia, però ens ha deixat més pau i més esperança en ella, i no és poc.
l l l
Escric això i encara no sé què ha passat a la Rea, si la pau prevista ha regnat com a absència de guerra o com a sentiment, voluntat majoritària d'arreglar les diferències des del respecte. Sé que aquesta darrera possibilitat és difícil, que Cort ha amagat informes sobre possibles ubicacions de l'hospital, que fills de dirigents veïnals han patit la repressió en llocs de feina públics i que la pilotada és massa grossa com per permetre que la ciutadania en conegui l'entrellat. Però, com Mowlam, no perd l'esperança.
