Hi ha dies que un voldria ser qualsevol cosa menys el que és. Cert que tampoc sabria molt bé com definir-me i només sé que som espanyol per obligació, periodista per vocació i d'esquerres per convicció, i les tres coses trontollen. La desgràcia de l'helicòpter caigut a l'Afganistan encara és calenta i plena d'incògnites i ja hi ha enquestes per internet en què es demana si el govern espanyol és o no és culpable de la mort dels 17 militars. Quan l'he oberta per primera vegada només havien passat 12 hores des de l'estavellada i ja hi havia més internautes convençuts de la culpabilitat del govern que dels que no li trobaven. Si fos un accident, ens torbarem a saber si podia haver-se estalviat amb més recursos tècnics, econòmics o humans. Si, pel contrari, moriren a causa d'un atac, haurem d'esbrinar si fallà la intel·ligència militar, els sistemes de control per satèl·lit o qualsevol altre error en la cadena de comandament i de responsabilitats. Fins el moment sabem que la missió de l'OTAN en aquelles terres compta amb el suport de l'ONU i el destacament espanyol hi anà després d'un innecessari però convenient vistiplau parlamentari. Per altra banda, la gestió de la crisi per part del govern intenta no caure en errors anteriors i, en primera lectura, no presenta gaires esquerdes. Aleshores, com es pot opinar sobre responsabilitats sense caure en la més vergonyosa irresponsabilitat. A dia d'avui, només els militants d'Esquerra Unida poden recordar-nos que els seus representants ja havien dit que no se'ns hi ha perdut res per aquella contrada i que la intervenció militar només serveix per apedaçar el terrabastall ianqui a la zona i encabronar més els ànims d'islamistes radicals i nacionalistes oportunistes. La resta de parlamentaris trobaren convenient que soldats occidentals lluïssen poder en forma de sofisticació i armament per entre les misèries locals. Francament, fa oi ser membre d'una comunitat caïnita on res té altre valor que el d'ús en la lluita partidària.

l l l
Però si ser espanyol comença a ser difícil -entre els que no et volen per diferent i els que no t'accepten per enemic-, pertànyer al col·lectiu de premsa no millora l'autoestima, precisament. El que s'ha escrit sobre l'intent de passar per la zona de domini públic a la Costa dels Pins m'empegueeix professionalment i sent vergonya aliena. Confondre els termes jurídics administratius no hauria de ser habitual però el que no té nom és l'ús pervers de les mitges veritats, de les asseveracions fetes d'oïda (n'hi ha que ja han opinat sobre el bany del diputat Puig, tot i no nadar a la piscina)... Si, a tot això, li afegim la recança de compartir ideologia amb uns que no saben comportar-se i es llancen a una piscina tot i saber que aquesta infantada resta valor a l'acció, i amb uns altres que es mostren submisos talment aspirassin a compartir paddeamb el poderós, fan ganes de posar-se a cridar, com en l'acudit de l'Eugenio, què no hi ha qualcú més?