Davant el blau del Maresme

La canícula m'ha suggerit climes adients. La mar i l'aire m'han cridat a l'etern convit: el viatge, tot i que només sigui per arribar a un punt de la geografia unificada per una mateixa parla i uns costums que ens identifiquen. L'arribada a Caldes d'Estrac, o Caldetes, ha estat amable, suau l'aire matisat a la desembocadura de la riera de Torrentbò. A la part alta, més de 33 m per damunt del nivell del mar, el blau del mar es mostra en llunyania, darrere uns finestrals que omplen de llum grisa la casa. El cel de plom oculta un sol anèmic, sense força per cremar les rabasses o encendre les cabòries de l'entusiasme. Pluja cama d'aranya ha imposat el seu criteri i avui no serà dia de platja. Sonen, a l'interior, òperes que acompanyen, amb veus catalanes que en italià han assenyalat cimes mundials. En el Liceu, la Caballé fa viure una Traviata antològica dels vuitanta, amb un domini total damunt la resta de l'elenc: veu i escola. T.O. ha preparat una col·lecció de vídeos i, a continuació, donat que el temps no millora i el vent no demanca, ve Tosca, amb aquelJaume Aragalque, a «Les Arenes» de Verona, arribà a un cim de la seva irregular trajectòria -hom ha dit que era com El Gallo en els toros-, donant vida a un Cavaradossi pletòric, poderós, esplèndid en tot moment dins la seva difícil comesa. Finalment, l'amfitriona em sorprèn amb una Aida de la «Scala», amb Pavarotti de plat fort, però amb el nostre Joan Pons interpretant un Amonasro veritablement indomable i ferotge, com pertoca al rei dels bàrbars etíops invasors del sòl sagrat d'Egipte. N'Aquil·les inquereix sobre els motius de no visitar, el primer dia, el vast arenal de Caldetes, que travessa de dalt a baix el litoral d'aquell minúscul poblet d'El Maresme.