L'irrepetible com a categoria ultrapassa els esquemes científics i s'endinsa en àmbits que no per immaterials són menys reals, menys palpables. No anirem a cercar la propietària del primer moix clonat i comercialitzat, que el sol fet d'haver amollat -va ser fa uns mesos, ho recordareu- cinquanta mil dòlars un damunt l'altre per una moixa ja converteix el felí en un ésser únic, d'una dimensió diferent de la dels moixos de darrere ca nostra, tan inconscients fins i tot de la seva innocència, tan barats, prescindibles, indolents... I tanmateix, irrepetibles, ells; ferotges entre si; tímids, esmunyedissos, insociables en tants graus i maneres com individus. I diuen que un ca repetit serà més car, però igual d'irrepetible i irrepetit, tanmateix, en tant que cosa viva, sotmesa als embats de la quotidianitat, ja veus, que moldegen el caràcter. Haurem de demanar a Woo Suk Hwang, el científic coreà que dimecres va exhibir Snupy, si amb el seu 'know how' i un bon incentiu serà mai capaç de traspassar una altra frontera i oferir-nos, per exemple, el calc idèntic de l'estiu del 90, amb quinze nits a la fresca costejant Menorca, per exemple, indolents i desenfeinats com els moixos de més amunt. És probable que la resposta sigui negativa, per la mateixa raó que Snupy no serà igual que Snupy -no hauran viscut el mateix-, i que no hi ha manera de tornar-nos 15 anys més joves. Ens temem que l'únic d'això que serà capaç d'oferir-nos la Ciència serà una rèplica induïda químicament de les emocions d'aquells instants: ara una bategada a contrapèl d'enamorament adolescent, adès un punt d'adrenalina d'un gol vist per la tele entre amics i cerveses. Tendrà sortida també, tal volta, el plaer de notar com refresca i el sol es pon a la mar mentre les ones ens banyen fins als genolls i notam a les cuixes l'arena fosca d'una platja que era -era!- suaquí devora, una sensació molt més simple, on vas a parar, que la seva formulació... I d'altres sacsejades 'de temporada', com l'excitació d'Steve Robinson en treure els bonys del Discovery, amb la càrrega afegida dels precs de George Bush...

És el que té el mercat: vivim de la pantalla, i ens arribaran a fer creure que fins i tot els plaers tenen marca registrada. El meu negre, que és molt savi i a més diu que no mira la tele, diu que tot arribarà, però que de moment s'estima més el regust tènue dels seus records africans i l'experimentació en pell pròpia que aquestes descàrregues psicotròpiques, per molt autèntiques que ens les arribin a vendre.