L'habitatge no deixa de ser motiu de comentari d'actualitat. Ara, perquè el preu del metre quadrat ha crescut en el període interanual del primer trimestre entre el 16% i el 17% -segons zones, tipologia, etc-, segons l'empresa taxadora més important d'Espanya. El Govern, clar, diu que manco. Però en aquestes coses, a l'hora de la veritat, l'opinió de l'Executiu és un zero a l'esquerra. Perquè la compra-venda d'un pis va així: el banc dóna al comprador tot o quasi -el 80% a vegades- el que necessita en doblers, d'acord amb la taxació que li fa una societat que a això se dedica. Quasi totes aquestes empreses, per cert, són propietat, estan participades, controlades o determinades pels propis bancs. És a dir, que tota l'operació se fa entre un venedor, un comprador, un banc i tots ells units per la mare santa que és la taxació: la màgica xifra que no val el pis en qüestió però sí la quantitat que se'n farà pagar. El valor de mercat, que se'n diu. Un mercat que, tal com funciona actualment, és totalment «lliure», en el sentit que només hi intervenen els agents estrictament econòmics i que està dominat exclusivament per uns negociants: els dels doblers, els bancs i, sobretot, les caixes d'estalvi que haurien de canviar el nom per passar a dir-se caixes d'especulació. Com s'ha dit abans, resulta que el nexe d'unió entre les tres parts, que és la taxació, està sobretot controlada per una, el banc-caixa, la qual esdevé així en la que posa el preu, determina els increments del mateix cada any, cobra molt per deixar els doblers al comprador i assegura al venedor el negoci especulatiu o bé la possibilitat de comprar un altre habitatge, pel qual necessitarà per regla general molta més quantitat que la que obté per la venda i, per tant, més negoci per a la banca. De fet, la majoria d'operacions no solen ser una sola sinó dues, tres, quatre, cinc, sis, set... perquè s'hi han de sumar les assegurances, la nòmina esclavitzada al banc, entre d'altres, i per duplicat -comprador i venedor-comprador-, però, això sí: de veres només hi ha un beneficiari: la banca. I què hi pinta el govern en tot el procés? En aquests moments, res de res. Per altre costat, en aquest sistema, tal com s'ha muntat el mercat immobiliari, l'especulació amb els habitatges no troba ni un sol entrebanc ni quasi cap risc. L'enorme quantitat invertida en crèdits hipotecaris actualment a Espanya (600.000 milions d'euros, equivalent a un 76% del PIB) deixa entreveure un fort moviment especulatiu, animat sobretot perquè és un mercat que creix en beneficis espectacularment (preus un 20% per sobre del «valor real de mercat») gràcies, sobretot, a la manca de control governamental. El mercat falsament «lliure» està a la pràctica controlat completament per la banca, el negoci de la qual se basa en moure com més doblers millor. I allò que mou més doblers és l'especulació immobiliària: invertir en compra d'habitatges per vendre'ls a preu superior, sovint amb el finançament bancari. Els neoconservadors, d'aquest panorama d'absolut control per part d'un sol tram d'empreses en diuen «liberalisme». Ni remotament, per suposat, és liberalisme. Monopoli oligàrquic, sí. Liberalisme, ni per casualitat. I el Govern -de fet, tots els governs- no hi pot fer res? Els «liberals» diuen que no, que el mercat, ja se sap, és i ha de ser «lliure» i que l'especulació, bé, és part del negoci, no?, que tampoc no ens hem de fer comunistes, a aquestes alçades. Clar que si llegim la Constitució espanyola, el seu article 47 diu: «Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació». Ai, senyor, senyor. O sigui que el Govern, tots els poders públics, estan obligats a «impedir l'especulació». Però no ho fan. PSOE i PP, grans defensors de la Constitució, que han tengut el Govern durant els últims 23 anys, no la compleixen. Per què? Si del mercat especulatiu immobiliari els màxims beneficiaris són els bancs-caixes, si els partits polítics deuen enormitats de doblers als bancs-caixes i no fan res per condicionar el bestial negoci anticonstitucional quan governen, doncs... això: vostès mateixos.
Miquel Payeras, periodista
