Quan hi ha poble -gent lligada per quelcom més que un entramat urbà i el veïnatge- les festes patronals són les festes del poble: un context lúdic i màgic que convida a la interrelació personal en totes les seves vessants. Fins i tot, la festa, a vegades, és l'excusa per deixar a lloure els sentits. Per contra, altres vegades, la festa es ritualitza fins al detall perquè quedi clar el lloc de cadascú dins l'ordre social establert. Llavors s'imposa un 'programa' i es fa combregar la gent amb les estètiques, les ètiques i els valors dels que manen. El regidor de Festes de sa Pobla, per exemple, vol fer creure que el rei del rock és més sant que Sant Jaume i Santa Margalida. I necessita projeccions, conferències, desfilades i mostres per fer-lo entrar en calçador i multituds. O el de Pollença es creu que l'elaboració material del programa dóna valor d'essencialitat als 'contaminats' moros i cristians. Fins i tot, hi ha qui aprofita aquesta predisposició a la convivència per fer valer el seu discurs. Fan sobres la quantitat de pregons de festa que faran aquest estiu els polítics del PP i altres il·lustres professionals del llustre social. Però aquest és aspecte maniqueu de la festa, com ho és haver de cercar l'excusa de l'estavi energètic en aires condicionats per treure la corbata de l'uniforme funcionarial i protocol·lari. Ben bé que conseller primer no ha precisat de tanta beneitura.
A Pòrtol celebren les festes del Carme perquè en tenen ganes. Són unes festes quasi bé ridícules, més xereques que les de Sant Marçal -programa en mà i comparats els pressuposts municipals-, però més sanes. Una comissió enramella el poble i organitza els actes, ni que sia un concurs de crits, com el que es farà dijous que ve, i se les enginya per cobrir despeses. L'any passat l'ajuntament aconseguí que no n'hi hagués de festes del Carme, per discrepàncies amb l'associació de veïnats. Pòrtol ja no és aquell poble de quan el 'verro' feia anar a cagar a la bassa del poble els externs amb pretensions de festeig al poble (Per cert, un cop un dels gendres del poble féu grufar el verro dins la merda que li havia obligat a fer i, el diumenge de davant, va dissimular la feta dient que el diumenge anterior havien sopat plegats). Enguany a Pòrtol aconseguiren sopar tots plegats a la plaça de can Flor, que els quedà petita. Hi eren des d'aquells que escatimen un centímetre a l'espai públic, els aprofitats, els que criticaven aquest espai dur en un poble tradicional que ha esdevingut dormitori i alguns dels nous veïnats. Sumats veïnats i amics, grans i petits, portolans i externs, cadascú amb la seva taleca, feren un sopar que pareixien unes noces de pinyol vermell. Perquè d'això també es tracten les festes: de felicitat amb els que són i amb el que es té. Hi havia 'urbanites' que no s'hi trobaven i demanaven on es pagava l'entrada i pagesos que menjaven de cap de dent davant tant de personal. Però tothom passà per alt la música enllaunada i tant de foraster en el grup amenitzador d'un improvisat ball, a l'espera del que era el plat fort: l'exhibició d'un grup de ballarins brasilers. No és res de l'altre món: Amèrica era un mite quan els mallorquins eren emigrants i les músiques arribades de l'altre cap de món han estat la base de l'educació sentimental d'un grapat de generacions. Ara, quatre sambes, dues exhibicions de capoeira i molta popa ben composta són cada dia al poupurri televisiu. L'exhibició de xou d'hotel segur que hagués fet empegueir Jorge Amado, i no féu alsurar els portolans. Altra cosa hagués estat que en lloc de plomes, les brasileres, haguessin portat un rebosillo pel cap. Però la festa fou veure-les improvisar un vestidor per desvestir-se al costat d'un corral, i la corredissa d'al·lots i algun tarambana fent de mosca vironera. La festa era el poble, la gent amb ganes d'estar junts per matar les pors i els dolors d'aquests temps arcaics amb balls i còmplices, i humits somriures d'ulls de futur.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.