Non plus ultra

Pagaria per ocupar furtivament el lloc del confessor d'Aznar, de Rajoy o d'Acebes (dubt que Zaplana o Matas es confessin sovint, tot i que no negaré que el caràcter morbós del desig també els inclou a ells, entre tants d'altres), no tant per administrar-los el sagrament de la penitència, ni molt menys encara per absoldre'ls dels seus pecats, com pel gust de sotmetre la seva fe a un tercer grau diví. I al preu de guardar el secret confessional. La primera pregunta que els faria seria: quants de manifestants hi havia a Madrid demanant a Zapatero que no negociï amb ETA? «Un milió, pare». «Fill confés, en nom de les víctimes del terrorisme, faci el recorregut de la manifestació un milió de vegades sense aturar i quan acabi, torni». Que la política sigui tan indestriable de la mentida ni sorpèn ni és notícia, però que l'any 2005, en plena era tecnològica, la majoria absolutíssima dels mitjans de comunicació facin seguidisme de manipulacions quantitatives, com per exemple, el nombre de participants en una manifestació, resulta... No sé... Ridícul? Insultant? Indecent? Indigne? Que a aquestes alçades no hi hagi mètodes consensuats, pagats per les mateixes empreses de la informació en nom de la veracitat, per mesurar el número màxim de persones que caben en un espai perfectament apamable, resulta inexplicable i diu poca cosa i lletja dels qui viuen suposadament de servir-nos cada dia la realitat de la manera més acurada i objectiva possible. Una altra cosa, emperò, són els comptes dels fanàtics del 'non plus ultra' sense fi, perquè que portin corbata i siguin polítics professionals votats per milions de persones no els concedeix el dret a instal·lar-se de manera permanent en l'engany massiu (per utilitzar una afortunada expressió de ZP). Per favor, prou cretinisme!