Tomeu Català és el nom, també, d'un pagès de Pòrtol. Llançat, més que dinàmic, emprenedor i bon conversador. Té, entre altres defectes, el de fer un poc de renou, com altres portolans habituals de les càtedres cafeteres que sempre aiden a fer més lleuger el dia. Com en Toni Canyelles, en Toni Matxo que li diuen, i que sempre té un acudit nou a punt i la curolla d'arqueologies diverses com a tema de vol planejador de tertúlies. Bé, idò, en Tomeu Català, en Cabra, que s'ha especialitzat en l'arboricultura i especialment en la poda de fassers, sentencia que les guerres del futur no seran pel petroli, sinó guerres per l'aigua. I és que s'escampa el rumor que dels cinc pous que abasteixen Marratxí, ja n'hi ha dos de ben salinitzats. És més notícia que el recanvi a la batlia, que amb l'assumpte públic els marratxiners es resignen a no posar-hi remei. Però ai! quan toquen ca seva!, fan tala! com aquell pamflet de La Veu, que ja no surt. En aquest sentit Marratxí pot ser un paradigma de la nova mallorquinitat, un petit laboratori per entrendre Mallorca sencera.
Les aigües de Marratxí han estat malmenades. Les velles canonades han fet figa cada dos per tres a mesura que els xalets han substituït els pinars i els esclata-sangs. Ha estat habitual, per temporades, aixecar-te i que només surti aire per l'aixeta. I quan arriba és roja com la que plou procedent del Migjorn en aquestes hores primaverals. Més d'un mostrava el seu enuig per haver de pagar aire per aigua tan sovint, com si fos un negoci del concessionari del servei públic. Les proves geològiques quan van fer Alcampo ja eren un avís de la salinització dels aqüífers, però segueixen proliferant els endossats amb griferia i piscina urbana, perquè els diners comanden. L'únic consol és que tots els que recerquen la utopia de la rusticitat i el verd, troben més asfalt que aparcament, més perillositat de tràfic que espais lliures. I només el passeig de canets volanders, com en Floc de cals veïnats, dóna una mida errada de la qualitat de vida, d'un poble envaït de mals cotums urbans.
Altre temps deien que l'aigua era verda, pels productes agrícoles que se'n derivaven i l'esperança que engendraven. L'aigua ara és xocalata: són cases aferrades de colorins, cotxes i brutor, gimnasos i spas,... I gent, que la creu servei obligatori de l'Ajuntament i la deixa perdre quan plou a la teulada. Na Conxa Obrador, regidora que va ser d'urbanisme abans de Josep Ramon Caülls, -perdó, José Ramón Bauzà- ho ha fet avinent com una estirada d'orelles al nou batle el dia anterior a la seva presa de possessió: el futur de Marratxí, com al cinematogràfic oest americà, està dissenyat des de fora. Mentre uns es freguen les mans -diu Conxa-, els càrrecs públics són de la mateixa raça que els dog soldiers, auxiliars de financers i vigilants de la seva gent. Greu acusació avalada amb xifres damunt el paper, a diferència dels catedràtics de cafè de Pòrtol que especulen sobre la participació del conseller del ram -sospitòs per les condemnes que pengen a la memòria- amb el negoci de les Ufanes de Campanet, que ja no ho seran mai més, perquè ara són de tots -de Pòrtol inclòs, que mai no hagués somniat tenir aquest monument natural-. Quan paguem l'aigua dessalada tan cara com la cervesa (l'embotallada ja s'equipara), potser els indis metropolitans de Pòrtol, com en Toni i en Tomeu, encara ens aliviaran els dies amb la seva contundència irònica per recordar que un temps l'aigua era verda. I en Suari els pintarà, sense rostre, per il·lustrar un dilluns al matí al cafè de can Jaume, sense voluntat de ser cartell de Sant Marçal, com enguany.
I bé Altre temps els pedacers et pagaven pels trastos per tirar. Ara et cobren la incineració i tot. I a ciutadans com els d'Inca els carreguen, fins i tot, les tones d'altres pobles.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.