En els comentaris entorn del doble fiasco dels recents referèndums de França i dels Països Baixos sobre la denominada «constitució europea» elaborada sota l'ègida de Monsieur Valéry Giscard d'Estaign -el dels diamants de Bokassa-, en els mitjans de comunicació en llengua anglesa ha aparegut un sintagma nominal que ens sembla que ha de fer molt de camí. Es tracta de la qualificació com a lame ducks de Jacques Chirac i Gerhard Schroeder. En bon català estàndard, lame ducks significa ànecs coixos; en bon català insular, podem donar encara més força a la traducció ja que podem dir annerots coixos o annerots tocats d'ala. De fet, tots aquests qualificatius em semblen d'una expressivitat prou eficaç i encertada per a ser aplicats a molts dels líders europeus actuals -començant pels de Sefarad, Lavínia i Cavorques-, no sols a Monsieur Jacques Chirac i Gerard Schroeder. Amb l'agreujament, per descomptat, de considerar-se uns genis o unes prime donne de la política i de la manipulació.
Certament, en els moments actuals, a Europa tenim uns líders que no estan a l'alçada de les circumstàncies. I no es tracta de dramatitzar res. No és d'esperar que l'actuaimpasse de la construcció europea pugui realment afectar el que ja s'ha construït ni la realitat econòmica dels països integrants, i molt manco que es pugui fer marxa enrere en les reformes que han fet possible l'existència de l'euro. La crisi present pot ser més una crisi de líders que qualsevol altra cosa. Però també cal ser conscients que aquesta crisi -que no afecta sols la construcció europea (un bon exemple del que volem dir el tenim davant els nassos al Sefarad de les autonomies)- no és un problema que afecti sols les dretes. De bon de ver afecta també les esquerres, començant per uns partits socialistes que no mereixen aquest nom, motivats sobretot per tenir la pella pel mànec -com la immensa majoria de la classe política-, que semblen molt més interessats en la defensa a ultrança dels llocs de treball existents (això són vots comptants) que en fer possible la creació de nous llocs de treball i que -en els millors casos- estan prou dividits. El mateix tractament dels problemes de la immigració està lluny de ser afrontat donant cap prioritat a la solidaritat internacional.
L'extrema dreta francesa, el nacionalisme de Lepen, per descomptat es manifesta del tot contrari a «la invasió dels llanterners polonesos». Però hi ha un vot d'esquerres que també està en contra de l'entrada de la força de treball procedent de l'est, per exemple. En definitiva, si parlam de solidaritat obrera, la vella consigna de «Proletaris de tot el món, uniu-vos» avui en dia, a Europa, resulta un perfecte sarcasme. En matèria d'immigració -com ja s'ha dit- fins i tot els penúltims poden estar en contra dels últims. Tot això és ben comprensible, atesa la natura humana, atesos interessos econòmics legítims. Però cal tenir en compte també els interessos morals, i fins tot els mateixos interessos econòmics a més llarg termini, i això és responsabilitat inqüestionable dels líders polítics. Tot això vol dir que sense un lideratge eficaç i ètic, l'apertura o l'obertura dels països europeus de nivell de vida més elevat a les forces de treball de l'Europa de l'Est i de Turquia difícilment es produirà.
Naturalment, el que acabam de comentar ens ha de recordar que -com sempre- no tots els nacionalismes mereixen la benedicció apostòlica. Nacionalisme i solidaritat poden xocar. I és responsabilitat ètica dels líders nacionalistes evitar que això es produesqui o produeixi. De fet, es pot esser un ànec coix tant per falta d'eficàcia com per falta de moral.
Bartomeu Fiol, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.