algo de nubes
  • Màx: 18.04°
  • Mín: 14.72°
15°

Concert i desconcert

Per exemple, divendres passat, a les nou de la nit, hi va haver un concert de l'Orquestra simfònica de Balears Ciutat de Palma, que, amb la Capella Oratoriana i l'Orfeó Universitari, executà un programa d'aquells per passar gust d'escoltar música. Una primera part amb partitures de Mozart (la 29 simfonia i aquestes dues peces d'orfebreria musical que són l'Ave verum i eSancta Maria mater Dei); i una segona part amb dues misses de Haydn, la primera amb la veu de Joana Llabrés i la segona amb aquesta mateixa soprano i Kym Amps, també soprano. Tot, sota la direcció de Joan Company. No sé si els entesos pogueren posar qualque emperò. Els llecs vàrem ser immersos en aquest món en el qual, com deia Nietzsche, se'ns revela el sentit de les coses. O se'ns amplia amb derivacions que només són possibles en la música. Com que és clar que aquest escrit no és ni podria ser mai una crítica musical, el lector potser es pregunti cap on se'l vol menar; i la resposta no és gaire original ni afegeix cap matís a allò que ja sabem de fa temps. El quadre d'aquest concert s'ha de completar amb una dada: amb un aforament que no arriba ben bé a les 500 places, l'auditòrium de sa Màniga arribà a dos terços d'entrada -dit així, a cop d'ull-, i devers la meitat de l'assistència era integrada per estrangers. De joves, poquíssims. No obstant, continuarem queixant-nos de la pobresa cultural del país i de la manca d'interès de les institucions públiques, que no destinen els recursos suficients... etc. I tendrem raó, però aquesta raó exigeix unes revisions periòdiques, una espècie d'ITV autocrítica que ens obligui a matisar les crítiques i a fonamentar amb més cura les exigències adreçades a les institucions. A sa Màniga no hi tocava cabre ni una agulla, si és que parlam d'un país assedegat de cultura i encès en santa ira contra les institucions del ram. Per a servidor, és mal d'entendre que tants de pares d'aquest país no hagin fet res per acostar els fills al món de la música, que per omissió hagin contribuït a privar-los dels beneficis d'un art que explora i il·lumina espais vedats a totes les altres arts i/o eines de coneixement. I que és l'expressió d'un món millor del qual, segons Anaïs Nin, vàrem ser expulsats. Sabent-se ferida de mort, l'escriptora, que en la música sentia «amb més intensitat el pas de les coses», ens assenyala una drecera veritablement transcendent: «No hi ha altra manera d'arribar a l'infinit»: no crec que ningú ho hagi dit millor.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.