La pèrdua de Mallorca

Les Balears es troben en un moment clau. El vell model turístic està quasi exhaurit. La crisi serà duríssima d'aquí a una generació. Tot i que l'Arxipèlag té un Govern formalment lliberal, en realitat aplica receptes econòmiques neokeynesianes com les que posà en pràctica Rooseveelt en els anys 30 amb una fortíssima inversió pública. D'aquesta manera es donava temps a l'empresa privada a recuperar-se del crack del 29, terrible resultat d'una economia especulativa desbocada que en aquells temps enfonsà la productiva. Ara, igual que en els dies de Rooseveelt, es fan autovies, carreteres, metro... Però amb una enorme diferència: la Mallorca del 2005 no és l'Oregon del 1937. Mallorca amida 60 quilòmetres de badia a badia. I les autopistes empetiteixen un país ja de per si minúscul. A sobre, el neokeynesianisme del Consolat no farà desaparèixer l'especulació, sinó que l'augmentarà perquè la locomotora de la construcció haurà de continuar endavant mentre que el sector turístic serà cada cop més dèbil a una illa amb menys encís i superpoblada. I quin serà el futur? Doncs el de totes les economies desenvolupades que al llarg de la història han crescut en demografia i s'han quedat sense territori: l'expansió. Pel camí que ens duen els que governen als empresaris només els queda sortir a fora, invertir-hi els excedents i enviar-hi els tècnics, professionals i treballadors qualificats. Perduda Mallorca, cal cercar-ne de noves.