La càmera no en té prou, de triar per nosaltres aquella part del món que hem de mirar. La càmera exerceix aquesta dictadura essencial amb un domini espantós dels mitjans per dur a cap la seva funció. Moltes generacions ens hem anat resignant, després d'oferir-hi resistència o no, a la parcel·lació de la vida que fa la càmera, no tan sols perquè nosaltres en vegem aquells fragments que interessa que vegem, sinó perquè no puguem veure els altres. Això ja és quasi tan vell com anar a peu, i hi ha ciències que se n'ocupen. Algunes d'aquestes ciències són semiocultes, especialment quan les desenvolupen alguns assagistes francesos, de l'estructuralisme ençà. De manera que escriure sobre això resulta tan ociós com patètic. I no obstant servidor vull formalitzar la meva inútil protesta per com la càmera no es conforma a triar per nosaltres, sinó per com, quan es planta davant les coses, les transforma vilment a base de moviments epilèptics i enquadraments impossibles, que després encara són sotmesos a uns tractaments d'efectes especials que acaben desfigurant qualsevol suposat objectiu. Queda demostrat, així, que l'únic objectiu real de la càmera és l'espectador, tothora capolat per una modernitat que prescindeix de continguts i els substitueix per un tractament visual l'única norma del qual és esborrar qualsevol rastre de realitat. Des dels programes esportius, que han implantat una estètica indigerible -condició sine qua non per adscriure's a aquesta estètica: desfigurar tota noció del temps real per mitjà de l'acceleració paroxística o l'alentiment pretensiós del moviment dels futbolistes, això per començar-, fins a tota la producció dita de nous formats, tot un segment de la programació de les televisions nominalment millors que les altres té per objectiu procurar-nos una mirada tan personal de la realitat que finalment resulta no compartible. De no deixar-te veure res en diuen televisió de qualitat i unes quantes beneitures més. Tot plegat, algú hauria de fer un cop d'atenció a la parròquia perquè recuperem l'hàbit de mirar les coses i recordem que la vida, tan obscura com vulgues i més fantasiosa que la fantasia, no és una successió d'efectes especials, sinó un conjunt més o menys clar i rutinari de rebuts, d'amors, de capvespres, de traïcions i de pa amb oli, però tal i com els podem veure quan l'oculista certifica la nostra òptima salut ocular. Això ho haurien d'ensenyar a les facultats que s'ocupen de l'audiovisual, i els joves haurien d'aprendre que la càmera, en primer lloc, ens ha de permetre veure les coses amb la màxima claredat possible, i que, sense aquesta premissa, no hi ha art possible: així en la terra com en el cel de John Ford, René Clair, Einsenstein, Billy Wilder o Visconti, fins a arribar a les darreres fornades de gent apreciable. Si la càmera vol continuar amb aquesta pedanteria insuportable, que se'n vagi a les privades. A les públiques, una mica de respecte per les coses. Tampoc no es demana res de l'altre món.