La setmana passada una empresa britànica de seguretat informàtica va escampar una notícia d'aquelles que tenen un objectiu més publicitari que informatiu. Segons aquesta notícia, s'ha comprovat que els atacs informàtics a webs governamentals i d'empreses augmenten de forma significativa els dies de vacances escolars. Una dada que els duia a concloure, sempre segons aquestes informacions, tot un seguit de fets molt i molt preocupants. Així, d'entrada, aquest augment indicaria que els dies de vacances escolars els estudiants, per comptes d'estar ocupats a les aules, es dediquen a fer de hackers des de casa seva, la qual cosa, sigui dit de passada, donaria tota una dimensió nova a la funció de l'activitat escolar, i.e. mantenir els escolars ocupats per tal que no empipin a Internet. Per altra banda, els directius d'aquesta empresa no s'estan d'atribuir intencionalitat política a aquests atacs, atès que els objectius són webs militars dels Estats Units, que rebrien els atacs dels opositors a la guerra d'Iraq, o les empreses i governs més importants del món, les quals rebrien els atacs dels opositors a la globalització. No deixa de ser molt més esgarrifosa i preocupant la troballa que fa el portaveu de l'empresa de seguretat quan diu que «Molts al·lots de 15 i 16 anys són prou intel·ligents com per tenir opinions polítiques consistents», per tal de justificar l'orientació d'aquests atacs, en tant que donaria una opció a contrarestar l'activitat com seria combatre que els joves tenguessin «opinions polítiques consistents». Encuriosit per aquesta informació m'he dedicat a buscar, amb l'inestimable ajut de l'eina d'eines contemporànies com és el Google, què podia trobar a Internet sobre nens fent de hackers i, he de confessar, que el meu esforç s'ha vist recompensat amb escreix i a la primera. He trobat un reportatge recent -del mes passat- en el qual es parla dels esforços que han de fer els administradors informàtics de les escoles de primària dels Estats Units per contrarestar tot allò que els alumnes fan amb les tecnologies que tenen a l'abast. El problema és simple i previsible: ara que la major part de les escoles tenen accés a Internet de banda ampla, resulta que els al·lots no es limiten a fer allò que els mestres els proposen sinó que, afortunadament, van molt més enllà i hi posen tots els esforços que la seva natural creativitat i energia els empeny a fer. Un dels responsables que esmenta l'article es lamenta tot dient que «en cada generació, arriba un moment que tot l'interès de la vida és subvertir el sistema». Una lamentació que, ben entesa, hauria de ser interpretada com tot un elogi -el millor- que es pot fer a la capacitat d'innovació i creació que caracteritza la nostra civilització. Per si no m'he explicat, ho posaré en negatiu: què podríem esperar d'una generació d'escolars que, encarats amb les possibilitats immenses que les tecnologies digitals posen al seu abast, es limitassin a fer -com a xotets de corda- allò que els seus professors els manassin. Entendre que qualsevol aprenentatge és, per ell mateix, un acte de rebel·lia, ens ajudaria a entendre molt millor quina és la base de qualsevol sistema educatiu i, per consegüent, més enllà de laments estèrils, la situació de conflicte que planteja els usos «no oficials» que fan els alumnes de les possibilitats d'accés a Internet haurien de ser aprofitats en el context curricular i no, com ara, ser objecte de sancions que poden arribar a l'expulsió del centre escolar, la qual cosa fa exclamar a un altre dels responsables informàtics d'un centre escolar que se sent com si es passés el dia jugant al moix i la rata amb els alumnes transgressors. I és que l'autèntica natura del repte que planteja al sistema educatiu la incorporació de les tecnologies digitals és precisament saber canalitzar la creativitat i l'enginy que mostren els alumnes amb les tecnologies digitals i no l'objectiu que, segons alguns diaris, té el govern central d'arribar d'aquí a poc que en tots els centres escolars «hi hagi dos alumnes per a cada ordinador connectat a Internet per banda ampla». Amb tecnologies o sense, els alumnes i no els ordinadors, continuen essent l'objectiu central i únic de qualsevol sistema educatiu i tota la resta són vuits i nous i cartes que no lliguen. O sigui que ja ho sabem, en el moment que arribem a tenir un ordinador per cada dos alumnes, caldrà tenir present com aprofitar tota la capacitat creativa i de subversió del sistema que mostrin aquest alumnes per tal d'aprofitar-la al màxim de cara a l'objectiu últim del sistema educatiu, com ha de ser formar persones capaces d'interpretar i modificar la realitat que els envolta de cara a fer un món millor. O no?