Una cadira a l'ONU

La mort de Karol Wojtyla pràcticament ha eclipsat la de Rainier de Mònaco, aquest cap d'un Estat d'opereta o de vodevil, que té la facultat de convertir-ho tot en doblers, començant per les ruletes del casino i acabant per la tòrrida vida sexual de dues princeses peripatètiques o les inclinacions dubitatives del príncep, sense oblidar el cadàver d'una estrella del cinema. La història no agrana tots els racons amb la mateixa granera, i, així, ha deixat sense Estat pobles dotats de llengua i cultura pròpies, de raons històriques i d'aspiracions a la independència; i, d'altra banda, ha disposat les coses perquè nacions tan centralitzades com França, que ha creat el jacobinisme com a filosofia de govern, permetin que un breu racó geogràfic gaudeixi de tots els drets propis d'un Estat independent. Qualsevol moviment de París per variar aquesta situació constituiria un escàndol de repercussions internacionals. Aquests dies s'ha recordat que Charles de Gaulle va haver de barrar el principat per atenuar-ne la seva condició de paradís o claveguera fiscal, i, tot i que el gest del president va ser considerat just, encara viu, en la memòria de la gent més directament afectada, com una ostentació admonitòria de poder. Es tracta d'un anacronisme de la història o de l'única fórmula que pot garantir la pervivència del poble monegasc, sigui quina sigui la seva demografia i la seva organització política i administrativa, siguin quins siguin els seus recursos? Certament, un Mònaco sense Estat seria una territori amb una capacitat de desenvolupament molt condicionada per la seva pertinença a un altre Estat. En la situació actual, el principat té veu i vot en els organismes internacionals i gaudeix de la facultat de triar el seu destí. Una cadira a l'ONU li garanteix uns drets que no totes les nacions tenen reconeguts pels estats als quals pertanyen. Reminiscència del passat o advertència de cara al futur, aquest petit país, d'opereta o de vodevil, tradicionalment ha generat molts d'interrogants a les nacions sense Estat, aquelles a les quals l'Estat s'imposa com a creació metafísica i a les quals nega les eines polítiques imprescindibles per alliberar-se dels apriorismes no plenament assumits o per negociar-los amb llibertat.