Una espiral

Un es troba, se'n va, se'n torna, es retroba, i tot ens du a la mateixa trista -o no- i tòpica -això sí, tòpica- conclusió: el món és un mocador. O, com em va dir aquell xaman una vegada: en totes les vides que viu la nostra ànima, sempre ens acabam trobant amb les mateixes persones, jugant rols diferents. La qual cosa ens durà a pensar que el món, més que un mocador, és un drapet de fer netes ulleres. Com a tot, podem aplicar-li de manera amateur la teoria dels fractals, tan poètica, ella. Grosso modo: tot està compost de partícules que es repeteixen a si mateixes, estructuretes que creen estructures que creen estructurasses. És un mocador, per exemple, quan berenam amb els papers que mostren un individu pegant-li a un ministre un cop de bandera. El ministre espanyolista embestit per una bandera espanyola. La imatge hauria tengut poc més o manco el mateix significat si l'objecte contundent emprat pel manifestant -no gens manipulat, per altra banda, on vols anar a parar, tu, ara- hagués estat la Constitució. I amb la bandera, com amb la Constitució, també es pot assetjar a un ministre. A tot un Ministre Bono, per cert, pobre home. Així que un es troba, es retroba, i tot gira: tornen les nevades, un fred que pela, i hem de tornar a sentir flastomies desitjant que arribi la primavera, com si un es pogués plantar en la primavera perpètua. A estones, impossible anar de Maó a Ciutadella. I entre el flux i el reflux ens trobam que Amenábar l'han nominat per als Oscar -li voleu donar ja d'una vegada?-, que Bardem no, i que Emir Kusturica («la vida és un miracle», quanta raó) ha fet una pel·lícula allargada pel principi, enlloc d'allargar-la pel final, que és el que solen fer els cineastes -ell mateix ho va provar prou a «Underground», quin fart de donar voltes entorn de la mateixa idea- i els polítics i els articulistes. En fi, això, que si un dia arriba el cas que les sucursals del Partit de la Dreta es poden permetre el luxe d'afuar a un govern regional d'esquerres, per exemple, els empresaris més potents -i aconseguir convèncer tot i manipular la realitat de la manera més barroera, la mare de tots els Partits de les Dretes ha de poder embestir amb el Papa si qui controla la presumpta esquerra és el govern dels governs. Però això ja comença a ser massa críptic, pots pensar, i potser aquest articulista ha exercit com a tal i ja ho comença a allargar tot massa. El que dèiem: que tot gira, que un es troba, troba, es retroba, se'n va i se'n torna, i el món es rodó. O no. I per això pot arribar a tenir tanta gràcia, tot plegat.