Quan arriba el fred

Era de suposar que les amables calmes de gener no serien eternes. Però jo m'hauria estimat més que l'arribada del fred s'hagués produït d'una manera gradual, pausada. Als meus anys ja no estic per canvis sobtats i radicals. Ni que siguin climàtics. És a dir, sense cap mena de dubte no m'agrada gens ni mica que els niguls negres cobreixin el cel, que plogui, i més d'aquesta manera, o haver de treure el servei oblidat de camisetes (n'hi ha que s'agraden de denominar-les samarretes, no hi fa res), perquè arriba una onada de fred procedent de molt enfora. Ben mirat, l'hivern no ens és plausible perquè ens arracona. I aquest pic, ens desorienta. Estàvem massa acostumats a tenir els dies més inhòspits i excloents entre Sant Antoni i Sant Sebastià, i enguany vénen mal dades d'una altra manera. El mal humor i la intuïció de ventades fortes em fa tancar les persianes de pertot. Aïllat del món i de la bolla, començ a saber que pas del condó i de qui el va inventar, del que se'l posa i del que pensa que és una gavardina del plaer, segons l'acudit de l'inefable don Manuel Fraga Iribarne, ja fa molts anys. Pel que fa al pla del lehendakari Ibarretxe, començ a creure que li vénen molt mal dades. I el fred que deu fotre, ara, per devers el País Basc! Com per Madrid, per molt que la sang calenta de l'extrema dreta no es refredi per res i envesteixi el ministre José Bono al crit estúpid i gorrionejat: «España, unida, jamás será vencida». El país em cansa, i més quan fa fred. Potser també podria provar d'enllestir una esmena a la Totalitat. Però no sé a quina. Ben mirat, em dic, la solució pot estar a servir-me un bon rom jamaicà, d'aquella botella d'Appleton Estate de 43º que vaig comprar a Kingston el passat mes de juny. I, naturalment, ja ho tens, això és millor que la magdalena proustiana. Arriba el record d'una calor, tan aviat suau com intensa, que em posa de bon manament i em situa més enllà del bé i del mal. On sempre m'hauria agradat estar, però no és tan fàcil. D'aquesta manera, arrib a la tertúlia de bon humor i puc contemplar, amb esperit machadià, les gotes «de lluvia tras los cristales». Na Fiona Campbelem comunica que s'han complert 60 anys de l'alliberament del camp nazi d'Auschwitz i, francament, no és per fer-li un menyspreu, però li dic que el tema, tal dia com avui, és la darrera mosca que em pica.