Trossejar Espanya

La construcció d'Espanya, entès com un estat modern, és només un projecte imaginari que ha hagut de compaginar-se amb una realitat i unes mentalitats escassament modernes i liberals. La majoria d'aquells que s'escandalitzen amb el debat i les noves propostes sobre el model d'estat -per altra banda un debat segrestat i manipulat en el qual a penes no hi participa la societat civil-, allò que aconsegueixen és precisament alimentar la curiositat i el compromís amb un model d'estat alternatiu. L'argumentari acartonat dels portaveus de la dreta postfeixista s'assembla cada cop més al de la dreta prefeixista, entre d'altres coses perquè només coneixen la metodologia de la destral i la violència verbal. Ho trossegen tot per poder acusar de trossejadors a tots els altres. Provocaven quan governaven i es dediquen a provocar des de l'oposició. Tanmateix, en allò que sempre s'ha caracteritzat la dreta és en la capacitat de dividir i en la incapacitat de ser instruments de cohesió social. Dissortadament només els nacionalismes perifèrics ofereixen un escenari atractiu, pensant en el segle XXI. Una de les principals riqueses de l'estat és poder comptar amb territoris on es cultiven productes patriòtics alternatius, uns productes, els perifèrics, amb un ventall de varietats que li atorguen un grau de qualitat afegit. Tanmateix, hom torna a tenir la impressió que les Illes Balears continuen essent aquella terra erma que ha estat sempre, en la qual mai no hi arriba a néixer, ni molt menys créixer, cap casta de debat seriós i de consens sobre el paper que hi volem tenir en aquest estat. Parlam de la reforma de l'estatut i de l'autonomia amb tan poca passió que, per ventura, no ens mereixem molt més del que tenim.