algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

María Zambrano a la pantalla

De vegades, el cine, a més de dur a terme una incursió en el món de l'estètica, assoleix realitzar una funció educativa. Aleshores, en terres on la ignorància és encara, i ho continuarà essent molt temps, la nota predominant, el relat abasta un interès col·lectiu capaç d'apassionar molt diferents cinèfils. La lectura recent de Veinte años y un día de Jorge Semprún, novel·la farcida de personatges de la vida real a partir de l'experiència de Federico Sánchez i un curiós revivals anual d'un afusellament del 36 a la finca de La Companza, més tard propietat dels Dominguín, m'ha fet posar esment en l'escàs interès que desperta, entre nosaltres, el món de la resistència antifranquista, l'exili o la repressió. No és així en altres llocs d'Espanya, i bé ho demostra que el llibre de Semprún -primera novel·la que ha escrit en castellà: és, de fet, un escriptor francès- obtingués un premi concedit per llibreters a obra publicada. Federico Sánchez, dirigent del partit comunista, apareix també amb el pseudònim d'Agustín Larrea (homenatge a Juan Larrea, escriptor de l'exili), amb un DNI on figura el llinatge Artigas (obra d'art de Domingo Malagón, un «manetes» de l'aparat clandestí del partit), i també assisteix a un sopar a Roma, a la casa de María Zambrano, sota els llinatges Semprún Gurrea, que és com firmava a Cruz y Raya de Bergamín. Tot plegat, em confirmava el poc que sé de la filòsofa María Zambrano (Vélez, Màlaga, 1907-Madrid, 1991), deixebla d'Ortega. Culpa meva, sens dubte, perquè dins el seu ample camp de reflexió, evoluciona a partir de la «raó vital» orteguiana (síntesi del vitalisme i el racionalisme), fins a establir la «raó poètica» que, vulguis no vulguis, havia d'apassionar-me. Si més no perquè el sintagma sembla voler arraconar el quefer de tants i tants analfabets genialoides que, a l'hora de fer poesia, es posen per barret qualsevol contacte amb el món de la intel·ligència ordenada. Raó+Poesia, un binomi que s'adreça alhora a la raó i al sentiment, com han fet sempre els més grans poetes universals al llarg de la història de la humanitat. Na Fiona Campbelm'interroga al voltant de la qualitat del film.

-A mi m'ha agradat molt. El plantejament del director José Luis García Sánchez consisteix en elaborar una pel·lícula sobre la vida de l'escriptora dins la pel·lícula, que s'endega a partir de 1984, quan la Zambrano torna de l'exili, amb 77 anys, i li concedeixen el Premi Príncep d'Astúries (petit anacronisme volgut, perquè això fou el 1981).

-I ella fa memòria davant les càmeres?
-Sí. Tot avança com en un joc de matriuskas dins el relat d'ella, magistralment interpretada per Pilar Bardem, amb una caracterització atenta i respectuosa amb els detalls més mínims. Fins i tot el fet de fumar amb el mateix broquet llarg, com el seu mestre Ortega, pren rellevància.

-I la resta?
-Molt bé María Botto, en el rol d'una periodista de televisió que intenta fer un film sobre la vida de María Zambrano, i també altres secundaris, entre ells Juan Diego, aquest actoràs que aquí fa el paper d'un fanàtic malgré lui, gairebé un bon al·lot errat de comptes.

-Es veu que ara l'haurem de llegir, la Zambrano. Jo començaré pel principi, amb Filosofía y poesía en la vida española (1939).

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.