¿Què és, quina cosa inextricable és, benvolguts lectors de les cròniques menorquines, la insularitat? La pregunta fa anys i panys que me la faig. No he trobat, però, una resposta precisa, clara, satisfactòria. Tantes vegades com m'interrog, tantes vegades fracàs. I açò no obstant, supòs que la insularitat té molt a veure amb la idea de les batalletes petites i locals, les disputes disgregants i dissolutes entre iguals que, en realitat, haurien de maldar d'aplegar-se enfront de l'enemic extern. Vull dir que, potser, la insularitat és la nostra pròpia feblesa interna, la nostra picabaralla de galliner per a tranquil·litat de la guineu que sotja el corral amb la dentadura famolenca.
Em perdonareu si aquesta crònica d'avui, en lloc de construir un argument de fronda única -exposició, nus i desenllaç d'una mateixa trama- tengui avui l'aparença exuberant d'un ram de flors inabraçable de concurs mediocre de televisió. Ja sabeu que en aquesta mena de programes superficials els brots florals solen ser de la més variada botànica: clavellines amb roses, roses amb petúnies, petúnies amb lliris..., fins aconseguir una mena d'arc de sant Martí enlluernador però efímer.
I bé: ho tornaré a plantejar. ¿Què diantres és la insularitat? La insularitat és somniar amb el descompte del 50% del preu dels bitllets aeris. Insularitat és que t'ho prometin políticament i que, després, el senyor Zapatero, en acomiadar-se de l'estiu menorquí, escapci les ingènues alegries indígenes tot dient, amb veu de míting de finals d'agost, que no, que de moment ho deixam en el 38%. Insularitat és, per tant, que la senyora Barceló i el senyor Antich, de sobte, se'ls posi cara compungida i que l'eufòria de compartir escenari colze a colze amb el líder nacional esdevingui un rictus glaçat, talment com si els hagués caigut a sobre un poal d'aigua inesperada, amb coll de camisa o enagos, segons hom sigui mascle o femella, benentès.
Insularitat és que, aleshores, el senyor Seguí s'esquinci la roba dramàticament, i que recarregui la metralladora de fer política amb milers de bales en forma de paraules i paraules i paraules d'enfitar el paper premsa. Però, és clar, insularitat és que ell, alhora, continuï anant i venint del Senat al Consell de Menorca, i viceversa, amb seient de franc, indiscriminadament per tota la geografia nacional, i amb dret preferent a embarcar-se en dies d'overbooking.
Insularitat és que, arribat el senyor Zapatero a La Moncloa de Madrid -terra seca enfront de la nostra terra banyada- i desades les avarques i les píndoles contra el mal de mar, se n'oblidi del paupèrrim augment en els descomptes, i que, consegüentment, el seu ministre d'Hisenda també se'n descuidi de consignar-ho en el projecte de llei de pressuposts per a 2005. Per açò mateix, insularitat és que s'armi un galimaties en el galliner de l'illa: una part de les lloques arrenca a picotejar l'altra part, acusant-la d'engany, d'infàmia, de burla als sentiments insulars. I així, insularitat és que el senyor Zapatero parli a corre-cuita amb el seu ministre i que li ordeni d'immediat de retocar la farfallosa documentació dels comptes del regne. Entretant, insularitat és que, el senyor Antich i la senyora Barceló, a quatre mans com els pianistes virtuosos llargament colrats en les bregues, tapin les vies d'aigua que se'ls han obert en el buc de la nau de governar l'estat en una mar de tolerància i diàleg.
Insularitat és que, uns i altres, embullin la troca amb una entelèquia insondable anomenada «declaració de servei públic» de resultats exactament inútils, a excepció feta dels resultats per al diari aliment periodístic en blanc i negre.
Insularitat és un ping-pong que fa, a peu d'avió, que el Govern balear lliuri a l'hoste estiuenc un souvenir d'agost: la promesa d'avançar els euros que valdria assolir el descompte ideal. I, en bona lògica, insularitat és, mesos més tard, moure els fils del Ministeri de Foment per rebutjar-ho. En conclusió: insularitat és que jo hagi de viatjar a Palma (com un qui diu entre la Puerta del Sol i Getafe) per 118'18 euros de tarifa. O a Barcelona, en tarifa normal, per 248'29. Com declamava Bécquer amb una punta de lirisme tendre: «¿Insularitat? ¿I tu m'ho demanes? Insularitat ets tu».
Miquel Àngel Limón Pons, periodista
