L'enveja

El nostre poble és aficionat als set pecats capitals mortals, sense to ni mesura. I de tots i cada un d'ells, gairebé, en sol treure algun benefici o algun lenitiu al dolor d'estar vius patint dominacions de distint ordre. Dic gairebé perquè n'hi ha un, l'enveja, que resulta detestable perquè no aporta cap alegria ni una. Donat que segons els diccionaris, castellans i catalans, és l'únic pecat que es defineix per sentir tristesa pel bé aliè, o també odi, el podríem arrenglerar amb l'Espanya execrada per Antonio Machado, «vieja y tahur, zaragatera y triste», una «España inferior, que ora y embiste / cuando se digna usar de la cabeza». Ben mirat l'enveja es dóna a si mateixa la bolla negra per excel·lència. Perquè els altres sis pecats, alguna cosa de divertit o alliberat aporten al pecador. El superb que ha arribat amunt, i ara és com un paó vanitós o una caricatura, alguna cosa té d'autoestima que el presenta honorable davant el mirall. La multiplicació del capital, ben entesa, per bé que arribi fot qui fot, multiplica la llibertat de qualsevol quídam i l'acosta als nivells de decisió, on és ell qui tria i no és triat pels altres. De la luxúria, ni en parlem: l'espai obert al plaer i la imaginació és tan nostre que Balears encapçala la taxa d'avortaments dins Espanya amb set interrupcions al dia. S'ha acabat la fal·laç metàfora de la cendra en el cor o la tristesa post coitum, cavall de batalla de tots els corbs negres. La ira, de vegades perillosament insaciable, pot relaxar l'estrés i les alteracions del sistema nerviós, convenientment aplicada a qui l'ha merescut repetidament i no va en mà de canviat el chip per les bones. Val a dir que és perillós exercitar aquest pecat amb els més forts; Maquiaveho adverteix: «cal no tocar-lo, el poderós; si hom el toca, ha de matar-lo». La gola, en època de gastronomies i enologies sibarítiques, és gairebé una mostra distintiva d'elegància. Tot i això, cal recordar sempre, aquí i a la resta dels pecats, que els manaments clàssics dels grecs són dos: coneix-te a tu mateix i pren-ho tot, però amb mesura. Pel que fa al menjar i beure, també convé que la quantitat vagi agermanada amb la qualitat. La peresa, finalment, entesa com una predisposició al somni etern, és una passa definitiva de cap al nirvana oriental. I no ens allunya gaire del classicisme romà, en el qual l'otium era un fet positiu enfrontat anegotium, que era el germen semàntic del «negoci» i que, per això mateix, era considerat negatiu i perniciós. N'Aquil·les em pregunta d'on em ve, ara, aquesta voluntat immoralista de girar daltabaix, com si fos un mitjó, les creences que donaren suport als pares, i als avis, i als besavis, i als rebesavis.