El pitjor que li pot passar a un polític és la incongruència. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, afirmà fa dos dies la seva predisposició a dur als tribunals que Madrid accepti la versió en valencià del text de la Constitució europea, que a sobre és calcat a la versió catalana. Però vint-i-quatre hores després Maragall se n'ha desdit, refusa la via dels tribunals i demana una «reflexió» sobre la llengua. De quina reflexió parla Maragall? Totes les autoritats científiques especialistes en filologia afirmen que al Principat, País Valencià i les Balears es parla la mateixa llengua. A partir d'aquest fet incontestable, per què no demana Maragall a Zapatero que reflexioni sobre si a l'Argentina, Bolívia o Veneçuela es parla o no l'espanyol?
Si la Generalitat de Catalunya no té un president contundent en una qüestió tan essencial, la crispació i els malentesos s'incrementaran de manera imparable. És curiós com els polítics de Madrid, siguin del color polític que siguin, sempre intenten el mateix: per una banda predicar la unitat d'Espanya i per l'altra dividir i intentar trencar la unitat de la segona llengua més parlada de l'Estat. Això és el que ha d'entendre Zapatero i això és el que li ha de transmetre Maragall. El president de la Generalitat està obligat a defensar la unitat de la llengua no ja als tribunals, sinó exercint el seu legítim dret de manifestar-se al carrer si és necessari. Només la tossudesa de Maragall pot fer canviar Zapatero de visió i d'opinió sobre un fet que, com a lleonès que és, ignora de cap a coa.
