Quan estam a punt de celebrar el que pens un canvi positiu en el govern de l'Estat sempre hi ha una realitat que desenravena l'eufòria. Si em sembla un símbol aplaudir que tots els presidents de les diferents espanyes s'asseguin encara que només sigui per a significar públicament que poden fer-ho, sense escopir-se calàpets ni retreure's històriques malfiances i contemporanis afronts, surt l'home del tarannà i m'entaferra que la «pèrfida Albió» (s'ha d'escriure plegat, com pertinaç sequera, morros molsuts i tot allò que fa part del costum que un temps degué ser moda) no és un exemple adequat i que les seleccions esportives són l'altre pilar de la indissoluble Espanya (un altre binomi que no caduca). No veurem un torneig com eCinc Nacions de rugbi, en el qual s'enfronten, a més de França, les quatre nacions que formen la Gran Bretanya, o un Campionat Mundial del que sigui on participin seleccions de les nacions que, quan els seus dirigents, la setmana passada, posaren dempeus al costat del president Rodríguez Zapatero, se les considerava representatives d'una part de la població espanyola. Espanya es manifesta en les seleccions nacionals esportives i en El Corte Inglés. Símbols al voltant dels quals es teixeix l'orgull identitari. I Zara? -demanareu, amb raó-. És gallega, i ja se sap: la identitat espanyola, per a ser «espanyola de veritat», ha de tenir el NIF a Madrid.
l l l
Anava a fer públiques mamballetes d'una notícia generada, també la setmana passada, en la nostra ciutat i que no ha merescut el reconeixement que em sembla just. EConsell Nacional de Patrimoni decidí repartir amb més justícia l'anomenat 1% Cultura. És a dir, la centèsima part dels costs de les grans obres públiques que, per llei, l'Estat dedica a inversions en cultura. Durant l'època Àlvarez Cascos no ens arribà res per aquí. Es distribuïen de manera subjectiva i amb finalitats electoralistes. Una part es dedicava a manteniment i restauració de monuments històrics. Una altra, a la compra d'art modern per a «decorar» espais públics, i solia passar per la caixa de la famosa galeria madrilenya dirigida per la companya del senyor ministre. Tota una demostració dels lligams entre patrimoni i matrimoni. Ara han decidit canviar, prendre les decisions de manera transparent i col·legiada, amb criteris públics prèviament pactats. Si jutjam el ressò de la notícia, no sembla que li hagin atorgat el valor simbòlic que mereix. I no ho han fet ni els dePSOE, que podrien penjar-se aquesta democràtica medalla. Deu ser que no volen signar gaire iniciatives, no sigui que també el públic els pengi la «batlada» del seu batle corunyès, senyor Vázquez que, malgrat la ciència, la raó i sentències en contra, ha retornat l'article castellà al topònim oficial de la ciutat. Veis com no és fàcil felicitar-se de tenir un altre tarannà en el partit amb responsabilitat de governar?: tot d'una t'apliquen bromur i et deixen l'enravenada «fixa discontínua». I ja sabeu: enguany els fixos discontinus ho tenen magre per cobrar.
