Miquel Payeras

L'Església, la mani i els doblers

Miquel Payeras27/10/04 0:00

La jerarquia catòlica ha cridat als seu fidels: professors -35.000-, associacions de pares, professionals doctrinaris -20.000- i militants en general, a una croada contra el govern socialista. La primera passa serà una manifestació que se pretén massiva, a Madrid el pròxim desembre. L'actual «yihad» decretada per l'alta jerarquia se fonamenta, diuen els catolicistes, en la pretensió de l'executiu socialista de llevar el caràcter obligatori a l'assignatura de la seva religió. Com qualsevol altra organització, tenen dret, faltaria més, a protestar tot el que vulguin. I no hi ha pot haver dubte que l'entramat de negoci que és l'educació catòlica és un element primordial per a la seva pretensió de supervivència futura. Basta observar les dades donades abans (35.000 professors per només 20.000 professionals d'impartir culte) per entendre la importància que té el sector educatiu per a ells. Per les informacions de premsa aquests dies publicades, la jerarquia diu que els altres temes ideològics a debat (matrimoni homosexual, simplificació del divorci, fins i tot el possible reconeixement del dret total de les dones a avortar) són manco importants que el de l'educació, i que fins i tot és marginal el tema de la hipotètica voluntat del govern de canviar el finançament de l'església. Doncs no, no ho és gens marginal, l'assumpte del finançament. És més: és el bessó de tot. En primer lloc per la part jurídica. El finançament és una de les clàusules bàsiques dels Acords entre Espanya i el Vaticà de 1979. Justament la que l'església ha incomplit. Precisament la que dóna força, per hipotètica que sigui la voluntat d'executar-la, al fet que el govern pogués denunciar aquests Acords, deixar-los sense efecte i, per tant, decaure tots, que no són pocs, els privilegis del catolicisme organitzat a Espanya. Sense anar més enfora, el xollo que tenen en l'educació. I és important això perquè, per exemple, el 1995 l'església guanyà en el Tribunal Suprem, en contra del govern d'aleshores, la consideració de la seva assignatura com a part del currículum avaluable. No és exactament el mateix cas que ara, però podria ser un precedent a tenir en compte. Clar, sense l'Acord esmentat, denunciat per obvi incompliment de l'altra part, l'església tendria molt manco força jurídica, si és que n'hi quedàs gens.

En segon lloc, la qüestió a debatre és si té sentit avui en dia, en una societat democràtica com la nostra, l'existència d'uns Acords que no se deriven de la Constitució, com enganyosament pretén la cúpula catòlica, i que obliguen tots els ciutadans a pagar un culte que, així, se converteix a la pràctica en el pseudooficial. L'article 16, que assegura la llibertat de culte, l'únic que diu és (16-3) que els «poders públics tendran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions». D'aquí no s'entén cap estatus de privilegi obligat com el que existeix actualment a través dels Acords. I encara manco, com s'inventa el senyor Juan Antonio Martínez, secretari de l'Episcopat, la «impossibilitat» que l'Estat «imposi l'escola laica». Doncs sí senyor, clar que pot. I és el que hauria de fer. Llavors, si l'església vol i té recursos propis, que posi tantes escoles confessionals privades com sigui capaç. I, en tercer lloc, el finançament clar que és important perquè l'església, en vint-i-cinc anys, ha estat incapaç de complir el que es comprometé a assolir el 1979, l'autofinançament. No existeix cap ni una raó perquè els pecadors haguem de pagar els vicis o virtuts dels justs. Que se'ls paguin ells mateixos. Que és el que feim tots. És el que sol dir Jaume Santandreu. Si estan arruïnats, perquè són un desastre a l'hora de gestionar-se, doncs que venguin l'immens patrimoni que tenen a l'Estat i que aquest els pagui anualment a tropecents anys vista. Tendran euros per invertir a totes les gescarteras del PP que vulguin. I ningú no els podrà dir res. I llavors que clamin al seu cel pel que vulguin. Però amb els seu doblers, no amb els dels altres. En resum, el que està a debat és, sobretot, el finançament, del qual se'n deriva tota la resta. I aquest tot és quelcom tan simple com acceptar la llibertat de culte, o de no-culte, que consagra l'article 16 de la Constitució. Qüestió de pura llibertat, sense privilegis, que és contra el que sempre ha lluitat l'Església Catòlica. I lluita.