L'Ascensor

Era un cafè del Barri Gòtic de Barcelona. Jo el vaig freqüentar amb una certa constància durant els anys 1969-1971. S'hi arribava, després d'una estació de viacrucis en «El Paraigua», passant per davant un fris de Josep Maria Subirachs, perfectament integrat en la vella i la nova construcció de la zona. Cap al final de 1969 vaig conèixer un escriptor que s'autodenominava «anarquista», Josep M. Sonntag, i em vaig integrar en una tertúlia que ell freqüentava, a darrera hora de la tarda, amb dos pintors valuosos: Armand Cardona Torrandell i Carlos Mensa. Solíem ocupar, els quatre, una taula del bar prop de l'entrada del cafè (un veritable ascensor antic), i una mica més tard arribava a la barra el novell editor Jordi Herralde, que acabava d'estrenar Anagrama, acompanyat per un grup de la faràndula teatralera. En Cardona Torrandell, robust, cepat, era una mena de primitiu que, per expressar-te salutació i apreci, t'havia de deixar blaus avantbraç i espatlla, amb cops de puny notables, gairebé poderosos. I en Mensa, de parla castellana, dibuixava amb el rostre una ganyota de menyspreu profund pel panorama que tenia a l'abast. Amb condescendència, s'adreçava al grup amb els epítets de «pintor», quan s'adreçava a Cardona; «novel·lista», quan dialogava amb en Sonntag, i a mi em denominava «poeta». La seva mort prematura als 46 anys, el 1982, deixà ja ben alt el llistó d'una estètica de la crueltat i la violència, de factura perfecta, que es definia per una crítica radical amb llenguatge subvers. En Sonntag era un renouer escandalós que constantment armava gresca i en nom del seu anarquisme (tenia un ca que nomia Durruti), agredia verbalment el personal amb epítets poc amables com «marxista dels collons» o «comunista stalinista». I cada vespre reinventava la batalla de la Telefònica, amb una FAI-CNT angelical derrotada per les forces demoníaques del PSUC. Vàrem acabar molt malament, un dia, a un bar de Tarragona. Aleshores, però, es donava a conèixer amb novel·les. Sicònia (inèdita), quedà finalista al Prudenci Bertrana de 1969, i l'any següent guanyà el Sant Jordi amb Nifades. El Xoco, que ha arribat a saber quasi tanta anècdota literària com jo mateix, recorda que fent hores d'hemeroteca va esbrinar que aquesta novel·la era un plagi.