Miquel Payeras

Colom, el Poder i la Política balear

Miquel Payeras24/10/04 0:00

El professor de Dret, de la UIB, Bartomeu Colom, ha publicat un llibre, «Les claus polítiques del procés autonòmic balear», que és un d'aquells treballs que en una regió políticament normal se convertiria en lectura o consulta per a tots els polítics. Com és lògic, a Balears el llibre passa gairebé desapercebut entre els esmentats. És més, li fan el buit. Normal, perquè el llibre de Colom i, de fet, tot el seu treball d'anàlisi jurídica, i política, així com les seves opinions, sobre l'entramat institucional balear, que du ja prop de trenta anys fent, els hauria d'avergonyir. Per tant, els del PP, PSOE, PSM, UM, EU i Verds, així com els aspirants a polítics que hi pugui haver extramurs institucionals, o no coneixen que existesqui Colom o si n'han sentit parlar procuren fer com si no ho sabessin. En molts de casos si se'ls demana «vostè coneix això d'en Colom?», la resposta és que sí, que naturalment, que estan convençuts que és ver: que en Colom era mallorquí, clar. Què ens ve a dir Colom? En síntesi, que institucionalment Balears és un caos. Tant, com que tot el procés autonòmic se suporta sobre un origen il·legal (si més no en el moment embrionari perquè les Balears no superaren la iniciativa autonòmica requerida), recobert amb posterioritat per l'atàvica forma d'actuar indígena de qui dia passa any empeny i si qualque cosa no està bé millor sortejar-la o ni mirar-la però en cap cas arreglar-la, i culminat tot el procés pel desbarat jurídic i polític suprem com va ser la Llei de Consells Insulars. El resultat institucional de tot plegat és un caos sense paral·lel en lloc. Inclòs en els indrets en què se suposa hi podria haver-hi alguna remota esperança de comparació, com és el País Basc amb la peculiar estructura de territoris històrics i el de Canàries amb els cabildos, el contrast tot d'una mostra la vana pretensió, perquè tant en un lloc com en l'altre l'entramat jurídic, institucional i polític està molt clar, mentre que aquí no hi ha res que estigui clar, tot se solapa i, al capdavall, la conseqüència és l'aberració democràtica.

El que planteja Colom no és una simple qüestió de discussió teòrica. Fuig de l'erm debat acadèmic. Dóna explicacions polítiques de fons de perquè interessa aquest caos institucional. No en té dubtes: «perquè a Balears no hi ha hagut mai voluntat de fer Política, sinó sols d'ocupar el poder». Entén que, en part, el parèntesi del Pacte de Progrés va ser un intent de fer Política. És discutible, perquè, llavors, reconeix que el cim de l'aberració, la llei de Consells, justament la va perpetrar el dit Pacte. Exemplifica el desastre: s'han creat a la pràctica quatre governs (els tres insulars i el general), tres dels quals (insulars) tenen una ampla capacitat d'execució de gestió per mor de la descentralització, la qual cosa podria estar bé però des del moment que són el què són (corporacions locals i no parlaments), quan l'ens originari (el Parlament) és buidat pels polítics del seu caràcter principal, el quart govern (balear) resta a la pràctica com a irresponsable de les competències la gestió de les quals s'han passat als consells, i com aquests són i tenen funcionament bàsic de Corporacions locals, poden (com fa el de Mallorca per la llei citada), duplicar el seu executiu i sostreure fàcticament part del control democràtic de la gestió. L'explicació en principi un tant complicada se va fer nítidament i brutalment concreta en el passat debat de Política General: davant les crítiques de l'oposició a tota la política de carreteres en bloc, el president Jaume Matas responia: «hem de ser respectuosos, d'això molt cal discutir-ho en els consells...», i l'esquerra, mare de la monstruositat, quedà sense arguments. L'aberració potencial no té límit: passa en l'urbanisme, passa ja també en infraestructures culturals i normalització lingüística, pot passar qualsevol dia en educació... És a dir, el Parlament va perdent la seva naturalesa, sense ser substituït pels consells perquè és impossible ja que són corporacions locals. La conseqüència és l'existència d'una mena de boirós àmbit (el Tribunal Constitucional dirà què és) estrictament de gestió sense estar adequadament sotmès als principis democràtics de control que li caldrien. Aquest és el Poder. Aberrant, absurd i antidemocràtic. I els responsables tenen nom: PP, PSOE, PSM, UM, EU i Verds. Normal que l'únic Colom que els interessi sigui el de la xorrada dels ossos.