Tornam a tenir una dimissió d'un càrrec públic que no mereix ser-ho i la seva sortida no deixa la impressió de ser la resposta adequada al problema plantejat. En el fons, no hi ha cap norma que impedeixi a una persona mantenir-se en el càrrec si una sentència judicial no obliga a abandonar-lo (recordau l'actual conseller de Medi Ambient, senyor Font, temporalment separat del càrrec de batle com a condemna en una sentència per delicte electoral), per molt que l'oposició ho denunciï. La idea de separar-se del càrrec hauria de ser lliçó ètica, en el sentit que els governants estan per sobre el comú de la ciutadania en exigències de comportament. Però aquí és el contrari: és una lliçó estètica. Es descobreix que alts càrrecs «han anant de putes amb els doblers públics» (Sampo dixit) i els seus companys de partit afalaguen la iniciativa de dimitir del senyor Alia, responsable polític d'endossar les factures del cabaret com a despesa de viatge. Cap valoració; només considerar un error administratiu el fet i una demostració d'honor la dimissió del responsable (d'un dels responsables, per ser més exacte). El missatge que emeten els seus és ben senzill i fàcil de captar: el fet no és gaire greu i l'error més gran ha estat permetre que es descobrís. Per això no hi ha corruptes, només aglapits. De fet, reben homenatges, agraïments del partit, reconeixement dels companys i tot allò que ajuda a allunyar la idea que se'ls separa del paner perquè són pomes podrides. Per tant -i aquí la perversió d'aquestes actuacions- el missatge a la ciutadania és clar: tot el paner està podrit i aquesta peça ha tengut la mala sort de ser enfocada per les càmeres.

l l l
Que el senyor Nada, regidor de Palma i president d'una empresa pública -EMAYA-, utilitzi el seu càrrec per a coaccionar la llogatera d'un pis de la seva propietat i dues instàncies judicials així ho considerin, jutgin i condemnin, només és un petit entrebanc que no qüestiona, segons la batlessa Cirer, l'honor del condemnat. Una altra vegada, els càrrecs que han de dimitir pel fet de tenir un comportament incompatible amb la dignitat de la representació pública, apareixen, segons descripció dels seus companys, com a persones honorables amb la mala sort de ser aglapides. Pregunta: si un coaccionador, aquell que utilitza la confiança que la ciutadania ha depositat en ell per a benefici propi, és un home d'honor, què se suposa que ha de fer un amic de la senyora Cirer per a no ser honorable? Quina imatge projecten de la classe política i per què els companys, en lloc de fer comunicats d'agraïment pels serveis prestats i de reconeixement per l'«honradesa» de dimitir, no marquen distàncies, no deixen clar que els altres no són així, que no utilitzen el càrrec per a beneficiar-se'n particularment? Si no ho fan deu ser perquè ja els va bé que es desprestigiï la seva tasca i que qualsevol persona honrada de veres s'ho pensi dues vegades abans de compartir amb tantes pomes podrides i qualcuna d'aglapida.