Corruptes, no: aglapits

Tornam a tenir una dimissió d'un càrrec públic que no mereix ser-ho i la seva sortida no deixa la impressió de ser la resposta adequada al problema plantejat. En el fons, no hi ha cap norma que impedeixi a una persona mantenir-se en el càrrec si una sentència judicial no obliga a abandonar-lo (recordau l'actual conseller de Medi Ambient, senyor Font, temporalment separat del càrrec de batle com a condemna en una sentència per delicte electoral), per molt que l'oposició ho denunciï. La idea de separar-se del càrrec hauria de ser lliçó ètica, en el sentit que els governants estan per sobre el comú de la ciutadania en exigències de comportament. Però aquí és el contrari: és una lliçó estètica. Es descobreix que alts càrrecs «han anant de putes amb els doblers públics» (Sampo dixit) i els seus companys de partit afalaguen la iniciativa de dimitir del senyor Alia, responsable polític d'endossar les factures del cabaret com a despesa de viatge. Cap valoració; només considerar un error administratiu el fet i una demostració d'honor la dimissió del responsable (d'un dels responsables, per ser més exacte). El missatge que emeten els seus és ben senzill i fàcil de captar: el fet no és gaire greu i l'error més gran ha estat permetre que es descobrís. Per això no hi ha corruptes, només aglapits. De fet, reben homenatges, agraïments del partit, reconeixement dels companys i tot allò que ajuda a allunyar la idea que se'ls separa del paner perquè són pomes podrides. Per tant -i aquí la perversió d'aquestes actuacions- el missatge a la ciutadania és clar: tot el paner està podrit i aquesta peça ha tengut la mala sort de ser enfocada per les càmeres.