Llegia un dels molts articles escrits des de posicions reaccionàries sobre la nova legislació que permetrà ematrimoni a totes les parelles. Molts han rescatat l'etimologia per afrontar la història dels mots a la història de les persones. Matrimoni ve de mare, dit sense gaires manies, i per això no hi pot haver matrimoni sense una dona amb vocació de procrear. Curiosa argumentació, especialment si la fan persones que ens barrinen epatrimoni dels nostres pares, valga la redundància, sense importar-los la legítima propietat que l'etimologia ens atorga sobre monuments, troballes arqueològiques i tot allò que es defineix com a patrimoni públic. Però la coherència és impossible quan les idees reposen sobre dogmes. I ara toca el dogma de què el matrimoni ha de ser, necessàriament, entre home i dona. Consti que es creuen condescendents perquè no envien a la foguera a «depravats» homosexuals i «malaltisses» lesbianes i, en la seva magnanimitat, en reconeixen l'existència -ves quin remei!- i els permeten la convivència sempre que no vulguin ser iguals que ells, els bons, «els normals».
l l l
Però, en aquest article que vos dic, hi havia una suposada idea més contundent que l'etimològica (i menys que l'apel·lació a la inconstitucionalitat) suportada sobre una autodefinida ironia o, més bé, suficiència. Parlava de la lluita dels homosexuals pel seu reconeixement com una lluita progressista per la llibertat sexual i el rompre lligams. I se'n fotia de que aquesta «malaltia juveni» de transgressió i de l'alliberament es transformàs en demanda de matrimoni, altre temps definit com a lligam burgés. No entenia com una lluita alliberadora acabava reivindicant un jou com el matrimoni, i ho deia des de la convicció d'haver tengut raó sempre: quan defensava el matrimoni i quan criticava els estridents progressistes en demandes constants. És habitual aquest paternalisme reaccionari que interpreta el paper inamovible a l'espera que el temps li doni la raó i, si no, se la inventa. És com quan troben a un progressista que va ben mudat, es feliciten, amb ironia, del canvi que els atorga la infal·libilitat, sense voler reparar si anar com un vol és un dret conquerit, una llibertat. O quan ens troben circulant per una autopista als que, amb les mides de Mallorca, les sabem innecessàries: es feliciten de tenir raó, sense voler saber què feríem si el tren relacionàs nuclis amb creixements controlats d'ençà que ens oposàrem a l'urbanisme sense mesura. I ja no diguem quan es fa un reconeixement explícit de l'economia de mercat i ells ho veuen com el triomf de les seves idees neocons, sense voler escoltar el discurs de gent tan poc radical com Soros, Stiglitz, etc. que exigeix el «control polític» d'aquest mercat. Bé, ja m'enteneu, perquè d'espècimens com aquests en trobau arreu i són reconeguts per la seva animadversió al dubte. Però ara, amb el tema dels matrimonis homosexuals, han arribat a la paradoxa d'assimilar homosexualitat i progressisme, talment fos una tendència impossible a les seves files. Ja va bé. Si segueixen per aquest camí no ni quedarà cap, i són molts vots.
