L'Equip A (rmengol)

El canvi experimentat, i vist aquesta setmana, és profund. Per aconseguir-ho Armengol s'ha desfet educadament d'alguns dels responsables dels discurs d'Antich. En el discurs armengolià hi aportà opinió molta gent. Però el nucli dur fou el que marcà el fons i la forma de la seva intervenció. Les apel·lacions boiroses i marcianes que caracterizaren els discursos polítics d'Antich durant els dos darrers anys de la seva presidència s'han esvaït. Ho contava qui ho coneix: «idees, molts en donaren; arguments que Francina apuntàs i recollís, foren de molt manco gent, perquè al cap i a la fi moltes de les aportacions seguien essent les d'abans; al final tot ho cuinaren ella acompanyada de Cosme Bonet, Celestí Alomar i, sobretot, Francesc Quetglas, que és el seu gran suport».

No se pot veure de cap manera, en aquest nucli dur armengolià, res que suposi un trencament amb Antich. Però sí amb part de l'entorn de l'expresident que va ser el que l'enfonsà. Quetglas és fonamental per a Armengol. I la seva mà s'ha notat molt aquesta setmana en les argumentacions de la portaveu. Un bon polític ha de saber avaluar la pròpia força, la del contrari i intentar atacar quan, com i en què té més probabilitats d'èxit. El discurs polític i ideològic d'Antich durant els dos darrers anys de la seva presidència eren marcians, perquè era impossible que connectassin amb el seu votant tipus. És a dir, no aportaven res a la pràctica. És més, desdibuixaven molt l'obra de govern. En canvi, la intervenció d'Armengol ha sabut triar el bessó que interessa el PSOE en aquest moment. Els conservadors, des de després de les eleccions generals, encolomaren a Antich i al PSOE ser els ambaixadors de ZP a Balears. Una trampa a la qual caigué el socialista. Quetglas se n'adonà tot d'una. Era suïcida acceptar aquest paper perquè un executiu nacional no governa per criteris territorials sinó per a un projecte global, en l'aplicació del qual necessàriament hi ha hipoteques a pagar, de cap de les quals n'és beneficiària la comunitat balear. O sigui que se trobava una contra estratègia per intentar sortir-se de la segura intenció conservadora de fer el PSOE còmplice del «càstig» que infringiria ZP a Balears, el qual òbviament seria munició per a Matas en contra dels socialistes indígenes, o la situació podria degenerar ràpidament (que és el que ha passat, i passa). Aquesta era la principal qüestió a resoldre pel PSOE. Tota la resta (cultura, llengua, discussions de dades econòmiques, apel·lacions ideològiques ics...) era secundari. El que necessitava el PSOE era atacar aquest problema fonamental. És a dir, que en el debat Armengol presentàs un discurs no de defensa contra els atacs de Matas per mor del que faci ZP, ni tampoc fes un atac salvatge contra el PP per intentar crear cortines de fum, sinó presentar una rotunda posició per intentar sortir-se de l'engrunada a la que l'està conduint el PP. Quetglas, que és un bon polític, sabia que és aquest el bessó de tot, ara. I així ho va fer Armengol: «és vostè, senyor President, i no jo, qui té l'obligació de negociar i entendre's amb el govern nacional. La meva obligació és controlar la seva acció de govern. A nosaltres ens tendrà al seu costat per negociar amb Madrid, si ens posam d'acord aquí vostès i nosaltres, però sempre tenint clar que és vostè i el seu govern el responsable de negociar amb el govern nacional». Simple, concret, rotund i inapel·lable. I pràctic, per als interessos del PSOE. Sigui ara ja tard o no, per desfer-se de l'engrunada i per tenir esperances el 2007, el que compta és que el PSOE ha donat mostres de pragmatisme i habilitat política, que tan cridanerament no s'han vist per enlloc durant tant de temps, a través d'Armengol i del seu Equip A.