El 1845, quan Prosper Mérimée publicà la nouvelle Carmen, començà una llarga malvolença contra l'autor i el personatge, procedent de l'inveterat xauvinisme hispànic, cofoi de les essències de la dona espanyola esposa i mare. Un francès no havia de venir a llucar quatre coses d'Andalusia, els bandits, els gitanos i el món dels toros, per denigrar la pàtria i la mare pàtria. Va bé. La veritat, però, és tota una altra. Merimée donava vida a un dels mites més importants de la modernitat cultural europea. La quantitat immensa de films, ballets i espectacles que el tema ha engendrat ho demostren. Chaplin i Preminger, Saura i Rosi, Gades i Alicia Alonso, per citar uns pocs exemples, han acudit al tema per donar-ne versions diverses. Carmen és, essencialment, el mite de la llibertat viscut de manera tan intensa que es paga amb la vida. Ho advertia l'escriptor amb una cita de Palladas:«La dona és com la fel; però té dues hores bones, una, en el llit, l'altra amb la mort». No és estrany que Nietzsche consideràs Merimée com un dels mestres de la prosa moderna. El darrer capítol és un error, quan s'embranca en l'argot i els costums del món calorro, però no hi fa res: el mite de la llibertat, més forta que l'amor i que la por, ja estava perfilat. L'òpera de Georges Bizet, estrenada el 1875, a París, contribuí moltíssim a la popularització de Carmen. Hi ha opinions diverses al respecte, però el treball dels llibretistes Henri Meilhac i Ludovic Halévy, no afegeixen força al personatge central. Més aviat es limiten a crear un punt de contrast amb la puresa angelical de Micaela, i eleven la categoria del picador Lucas, ara esdevingut el famós matador Escamillo. Amb tots els errors propis d'un desconeixement del territori: Micaela, a peu i en un vespre, passa de Navarra a un refugi de contrabandistes de Sierra Morena! Però bé, l'òpera té en la retòrica una gran part de la seva bellesa i la Carmen de Bizet és una obra mestra. Tal i com succeí amb les anteriors, Les pêcheurs de perles i L'Arlésienne, fou un fracàs. Submit en una depressió mental, el fet li produí una crisi cardíaca que el portà a la mort el mateix 1875, als 47 anys. «El Xoco» observa que la manca de fidelitat a la nouvelle potser beneficià l'òpera.

"El compositor pogué matisar musicalment el perfil psicològic dels personatges dins un clima més colorista que no sòrdid i brutal. I el contrast entre Carmen i Micaela, o entre Don José i Escamillo, trobà suport per fer la típica música espanyola que feien els compositors no espanyols del XIX. I una altra cosa, amic, t'oblides que a París s'estrenà com a òpera còmica, és a dir, amb una part cantada i una altra dialogada. I fou a Viena, mesos més tard, quan s'estrenà en la versió actual, arranjada per Ernest Giraud, quan el pobre Bizet ja era mort i no ho va poder veure.

"Ja passa! Jo vaig descobrir Carmen el 20 de maig de 1958, en el Principal. Fou una vetllada discreta en les veus de Laura Didier, Ester Preto, Josep Aguiló i aquell gran baríton català que es deia Manuel Ausensi, un Escamillo d'antologia.

"Idò a mi m'han dit que en el Líric, el 1963, s'escenificà una Carmen de categoria.
"Certa, certa. Jo feia el servei militar i vaig haver de fugir de la caserna d'enginyers pujant a un arbre i saltant una paret, per anar"hi. Valgué la pena.

"Em vas contar que t'arrestaren. Però la transgressió i Carmen ja se sap que van sempre juntes.
"Ja ho pots dir. Aquell pic es tractava d'escoltar Mario del Mónaco, amb la Didier altre pic, Anna Maria Frati i Giuseppe Lamacchia. Allò fou gros!