Un sector de la població catalanoparlant condiciona el seu vot a la Constitució europea segons que existeixin vertaderes possibilitats que el català sigui oficial a la UE. La guerra oberta pel català Josep Borrell, president del Parlament europeu, contra la llengua del seu país produeix calfreds, encara que ell i la por de tolerar o d'enfrontar-se a la mosca vironera que li deu suposar el parlamentari europeu Bernat Joan, ha fet que ell i el vicepresident hagin caigut en el ridícul més espantós que pot passar en un lloc on no hi haurien d'admetre ni intransigents ni ignorants.
Mentre es desenvolupava el panorama anteriorment citat, el ministre d'Assumptes Exteriors Sr. Moratinos s'entestava a captar el vot afirmatiu dels dissidents, però també volia acontentar els valencians que havien aconseguit fer una greu ferida quan varen imposar el nom de valencià per a la seva llengua al seu Estatut; per a això, no se li va ocórrer altra cosa que demanar l'oficialitat del català i del valencià, a més d'altres llengües d'Espanya. Que uns polítics amb uns interessos inconfessables com els d'Abril Martorell, aconseguissin canviar el nom que sempre ha tengut la seva llengua, però que quedi en l'àmbit polític, lloc on se sap que poden no sobrar les llums o que es tengui una intencionalitat perversa, passi; però que es vulgui ficar la pota d'una manera grotesca com el portuguès que prohibia parlar en català per ordre de Borrell, quan Bernat Joan parlava en alemany és inconcebible i suposa una vessada de cervell com la que ha fet el ministre de l'esquerra. Que després per sortir del pas es digui que es presentarà el nom de català/valencià, per demostrar que defensen la unitat de la llengua, i que els noms no hi tenen res a veure, és trobar-se a les brases i caure al foc. No saben ni volen saber que la dreta espanyola i la valenciana volen liquidar la llengua catalana, i per a això saben que l'han de separar, per tant seran els dretans blaveros valencians els primers a no admetre aquest nom. I aquí, a més, es reivindicaria el nom de català/valencià/balear, amb l'argument del diccionari i sense tenir el nord gaire clar.
Moratinos ha caigut en aquest parany, igual que l'esquerra socialista valenciana tampoc no va saber o no va voler resoldre la situació en què es varen trobar quan governaven, i ara no s'han aturat a pensar que si van a Europa amb dos noms, sense fer cas dels científics dels Països Catalans ni dels especialistes de les universitats Rovira i Virgili, la de Lleida, la de Barcelona, l'Autònoma de Barcelona, la Pompeu Fabra, la Ramon Llull, l'Oberta de Catalunya, la de Girona, la Politècnica de Catalunya, la de Vic, la Internacional de Catalunya, la de les Illes Balears, la d'Alacant, la de València, la Miguel Hernández d'Elx, la Politècnica de València, la Jaume I de Castelló, la d'Andorra i la de Perpinyà demostraran la seva neciesa davant els científics i lingüistes de totes les universitats del món, que saben que el valencià, el barceloní, el lleidatà, el mallorquí, l'eivissenc, etc. són dialectes de la llengua catalana; i que els estrangers que han après el català a Anglaterra, a Alemanya o als Estats Units, saben que quan han visitat tots els territoris on es parla català, s'han entès amb tothom.
I el senyor Moratinos tenia una possibilitat de no haver fet el ridícul i era la d'haver resolt aquest problema tal i com ho ha fet la Junta Directiva de l'Associació per la Llengua El Tempir d'Elx, en representació dels seus més de 200 afiliats, que ha donat suport a aquesta proposta, llegida a Migjorn, que diu: «La llengua catalana coneguda també com a valencià a l'Estatut d'Autonomia del País Valencià...». Així no farien falta comissions d'estudi o hi podrien haver estat d'acord tots els que pensen que és una qüestió de noms, perquè els altres el que volen és eliminar la llengua.
Joan Lladonet, pedagog
