Entre les línies del diari he trobat una necrològica d'aquelles estranyes. El nom del traspassat, Christer Petterson, no em recorda a ningú que merixi ser recordat, almanco, després de mort. El redactor, que devia opinar el mateix que jo, ho aclareix: era el principal sospitós de l'assassinat d'Olof Palme. Han passat moltes coses des d'aquell vespre del 28 de febrer de 1986 que el primer ministre suec rebé uns trets quan passejava amb la seva dona per un cèntric carrer d'Estocolm. La figura de Palme, caracteritzada per ser un home de pau i un convençut socialdemòcrata, m'ha empès a la necrològica lectura per ben poc que m'interessàs la vida de l'ara finat. Però han estat alguns trets d'aquesta ressenya que em fan reflexionar més enllà de l'homenatge a un home que donà nom a una comissió pel desarmament mundial, indignà als governants d'Estats Units per la seva postura contrària a la guerra de Vietnam, dissenyà polítiques educatives pel seu país que encara són capdavanteres en els sistemes d'ensenyament públic, encapçalà manifestacions contra les darreres execucions de la dictadura franquista (provocà que l'il·lustre i viril governador, Carlos de Meer, el catalogàs d'homosexual), defensà l'alliberament dels estats colonitzats i el moviment de països no alineats. De fet, esdevingué una icona entre els pobles oprimits, talment un «sant laic» (vaig trobar la seva fotografia, amb la de Sandino, Julio Iglesias i el Puma, en una taverna al nord de Nicaragua, un any després del seu assassinat).
l l l
Hauria de «menjar moltes sopes» (i qualque cosa més) el president Zapatero per a què es podessin filar similituds entre els dos mandataris socialistes. No és en ells, sinó en els seus enemics on s'hi troben paral·lelismes que escarrufen. Com se'ns recorda, encara no sabem qui matà Olof Palme, quin era el motiu de tant d'odi o quins interessos hi havia al darrera de qui disparà. Però és clar que una dreta mediàtica, uns nazis sense manies que el definien com a l'home que entregaria Suècia als comunistes de la URSS (ara dirien al terrorisme) i unes cancelleries ofeses confluïen per crear el brou de cultiu considerat, després, com «una instigació al crim». Podria ser que l'executor fos l'home que amb la seva mort ens ha refrescat la memòria -delinqüent habitual amb problemes d'addiccions- o no, però és segur que hi havia una feroç campanya per acabar políticament amb el president que era molest als poders fàctics. Aquests missatges passats pel sedàs d'un pertorbat poden confondre l'eliminació política amb la física com a solució a tots els mals que se li atribueixen. Llevonces, quan fa més por un sonat excitat per la «caverna» econòmicomeidàtica que un grup terrorista, és quan els mandataris han d'anar envoltats d'unes mesures de seguretat excessives a la vista i pretensioses a l'enteniment. S'explica, per exemple, el descomunal desplegament de mesures de seguretat en ocasió de les vacances del president espanyol a Menorca. Tan descomunals, que grinyolaven en les consciències de personatges destacats del seu partit.
