La discrecció tòpica dels illencs sembla que ens transcendeix i ens fa (gairebé) invisibles per la immensa majoria de ciutadans de l'estat espanyol. L'existència de la nostra terra només es fa evident per als espanyols tan pobres com per haver d'emigrar cap a un lloc on sempre hi trobaran un hoteler o un constructor disposat a treure'ls fins la darrera gota de suc a canvi d'un sou. Per a la resta som invisibles durant onze mesos a l'any. Només quan toca vacances tornam a existir per les elits espanyoles, que saben que aquí sempre hi trobaran un botones Sacarino disposat a dur-los les maletes fins al seu xalet il·legal o un botones cocaino disposat a legalitzar-los la piscina arran de mar.

La cosa és automàtica, tocar poder i estiuejar a les Balears és tot u.

El nou president dels espanyols, com l'antic i com el seu rei i tota la seva cort (bufons de la prada inclosos), estiuegen cada any a les Balears, però la resta de l'any ni se'n recorden.

Les illes oblidades segons el títol d'un magnífic volum de l'artista rossellonès, Gaston Vuillier (1847-1915).

Ha bastat un mes perquè el president espanyol Rodríguez Zapatero s'oblidàs de què en plena èxtasi vacacional prometé augmentar els descomptes aeris per a residents a les illes Balears del 33% actual al 38%.

«Uns pressuposts per a una nova etapa» diuen, però els illencs no hi trobam cap diferència amb l'etapa anterior.

«Uns pressupots sense llei d'acompanyament» ens recalquen, mentre des de les Balears podem observar com van acompanyats per la llei de l'oblit que regeix les inversions de l'estat a la nostra terra des de sempre.

«Un nou tarannà» ens volen vendre, i tant que ens el venen, en pagarem un preu ben alt. Els pressuposts d'enguany preveuen un 19% menys d'inversió que en l'exercici anterior.

Només Navarra ens va per davant a la llista de comunitats autònomes amb menys inverssió estatal. Una nova onada a afegir al banyat de l'espoli fiscal que pateixen les Illes Balears.

Som les illes oblidades. No importa el tarannà, vell o nou, de dretes o d'esquerres, la relació de les Balears amb l'estat és una relació colonial.

Perquè, és clar, som les illes oblidades sempre que no parlem de vacances o de recaptar imposts. D'això si que no s'oblida mai ningú. Per pagar sí que existim. Per cada euro d'imposts (directes i indirectes, que ningú ho oblidi) que paga algun resident a les illes Balears (hi hagi nascut o no), l'estat ens retorna menys de 60 cèntims en forma d'inversió.

L'oblit inversor que patim a les Balears és gravíssim, intolerable i inassumible, però el president del Govern d'aquí, se'n va a Madrid a dir que allò que li preocupa és la «liquidació d'Espanya com a Estat, l'eliminació del poble espanyol com a titular de la sobirania». Amb gestors com aquest, no és estrany que els interessos de les Balears siguin menyspreats i constantment oblidats com ho són per part de l'Estat.

Uns interessos d'una terra, d'unes illes que posats a ser oblidades, ja passa d'hora que comencem a exigir que ens oblidin del tot. Perquè així poguem gestionar nosaltres els nostres propis recursos. Amb total llibertat. Amb independència.

I que ens oblidin per sempre.