Legislatura irreversible

Direu que vaja vicis que tenc, anar un dijous al matí a Cort en aquesta espècie de missa negra que li diuen Ple. En el meu descàrrec diré que només hi vaig anar una estona curta i perquè era de franc. Bé, ja m'enteneu, sense pagar entrada, que de franc no ens hi surt. Quan fa temps que no vas per la Sala et sorprèn que la ciutadania hi assisteixi amb el convenciment de poder influir en el que allà es tracta. Demanen dirigir-se al Ple i vessen hermosos conceptes que cauen en els ermosos (d'erm) terrenys d'un equip de govern que té el detall i la coherència de, majoritàriament, desaparèixer a la primera que un ciutadà fa ús de l'únic que li queda: la paraula. Sorprèn aquesta convicció democràtica de la societat civil que es nega a creure l'evidència de què les decisions no s'han pres mai en aquella sala, sinó a despatxos barrats a la llum i al públic. Llevonces, podria no ser vera que cada poble té els governants que es mereix. No, almanco aquella part de poble convençuda que les majories de govern han de defensar els interessos de la majoria de la societat i no només la que diuen representar. Aquests, mereixerien uns representants que els caigués la cara de vergonya cada vegada que apel·len a la licitud de la seva majoria o al dogma del programa electoral. D'acord que els han votat i d'acord que presentaren un programa electoral. Però ni el programa és un inventari acurat de totes les actuacions, ni se'ls atorga un xec en blanc per interpretar-lo, ni els ha votat tothom. I de tothom és la ciutat.