Blau és el riu, que passa lentament. A vegades la temperatura de l'aire es mou entre els 40 i 50 graus, però l'aigua corre ben fresqueta. Les veles blanques de les falues són triangles blancs dins la trinxa d'aigua que xapa el desert.

Els nubians, tantes vegades desplaçats de la seva terra i de les seves ciutats, s'han fet els amos de les embarcacions que donen alegria a un tros de verger dins el desert: Aswan, a l'alt Egipte. Si el vent bufa bé, infla les veles i les embarcacions fan camins de l'aigua. Quan l'aire no es mou, llavors tot és quietud. Com si el paisatge fos una instantània, postal en color o portada d'una guia de viatges.

Si es travessa el riu amb el ferri, quan s'arriba a la banda oposada hi ha un gran moviment perquè, entre els que arriben i els que se'n van, tot és moviment de les gal·labies blanques dels homes i dels vestits negres de les dones. A la placeta hi ha un gran embull de camionetes que, adaptades per al transport de passatgers, estan a punt per sortir cap a Garb Aswan o Cubania. Una llarga zona cultivada amb esment i sense perdre cap metre de terra fèrtil, perquè a una banda hi ha el riu, amb les seves lleus pujades i baixades, i a l'altra el desert, que sempre té l'arena a punt de reconquesta.

És allà, entre les cases de Garb Aswan, caminant per carrers d'arena que a vegades van directament a les dunes, on s'hi descobreixen colors i arquitectura nubiana. Les cases sempre estan tancades sobre elles mateixes, però tenen patis amb l'arena neta i aplanada. Voltes obertes fan espais on protegir-se de les temperatures que fan migdies de foc, nits molt calentes. Però no només de blauet són els colors de les cases, potser algú haurà triat l'ocre o un poc de blanc. Per desinterès o perquè la Policia els fa desistir, a Garb Aswan hi arriben pocs forasters. Qui només té una setmana per veure tot el país, segurament no s'arriscarà a «perdre» mig dia anant a un lloc sense monuments. Només blauet i gent, a Garb Aswan.