La normalitat que ens hem guanyat

Des del sentiment de víctima no estic disposat a perdre més que allò que a la força em roben. D'entregar voluntàriament el que em queda de la meva llibertat, ni ho somiïn que m'ho hauran de llevar amb violència. Pens que no és el moment de silencis imposats per les bombes ni de confondre el respecte, el dolor i la solidaritat amb la unificació del pensament. Aquí, tot d'una, es confon unitat amb unitarisme: especialment per aquells que els convé. I el que és pitjor, qui en fuig i no es vol sotmetre no té dret al dol i a la ràbia, i no sé si perd, fins i tot, el de veïnat, de conciutadà o de persona. Merda de país. Ho vaig escriure fa unes setmanes. Creia que el resultat electoral depenia de si hi havia un mort per la bogeria d'ETA o, pel contrari, eren els nostres soldats els que morien a l'Iraq. Em vaig equivocar de lloc però ni de causes ni de botxis i, per això, el govern, que també sap de la intervenció dels morts en el resultat de les urnes, «pasteleja» i ens dosifiquen la informació que la premsa estrangera ja ha donat unes hores abans.

Hi ha pocs motius per sentir com a propi el govern que actua d'una manera tan parcial. Mentre n'hi ha un caramull, enorme, per sentir-se joiós de l'altra part de l'espècie humana, la representada pel poble que respon sense cercar les conveniències, que s'entrega des de l'anonimat i la generositat que conhorta. Pens que la normalitat, que des dels líders polítics se'ns demana exercitem amb el vot, s'ha d'estendre a la totalitat de les nostres vides; i en el vot, també. Cap assassí pot marcar-nos els temps, els temes i els silencis. Només ens faltaria cedir, sense lluitar, en la primera i més important batalla que cadascú pot lliurar. Per això, cal començar a demanar responsabilitats a aquells que són responsables de la nostra seguretat, on fallen i qui falla per a permetre una tragèdia d'aquestes dimensions. I, sobretot, on són els que fa unes setmanes treien pit de la seva eficàcia que, de ser vera, tots aplaudiríem des del més segur recer. On s'amaguen, on es disculpen, on esperen arribar? I no ens dol menys que als que callen, perquè les víctimes són de tots; som tots, si ens deixen. Ahir, la manifestació n'era la prova. No cercaren la unitat, no cercaren el consens, no cercaren res que distribuís la responsabilitat entre tots i, malgrat això, els carrers s'ompliren, les places emmudiren i les ràbies caminaren juntes, la dels que ens volen callats i les dels que no pensam renunciar al dret guanyat a parlar. En el moment que escric aquesta columna, en el mòbil m'apareixen missatges que reflecteixen comunicats d'ETA i dels altres, dels que el govern ens conta amb lubricada facilitat i dels que ens raciona esquitarell, quasi miserable. Ja no ens importen les víctimes ni els botxins i retorna la conquesta del vot, el racionament de la informació més convenient. Deu ser un estigma que el país no pot o no sap esporlsar-se i el morts compten en cada una de les votacions. Unes vegades voten i d'altres ens fan votar, però apareixen com fastasmes per perseguir-nos en el somni de normalitat. Tal vegada -deixau-me ser optimista-, la setmana que ve tornarem a començar els fonaments d'aquest somni. D'especial solidesa, esper.