Caballero Bonald

José Manuel Caballero Bonald és un dels darrers referents que ens queden d'aquella brillant generació castellana de poetes que hom va denominar del 50, que segurament era com no dir res o una manera d'anar fent. Nascut el 1926 a Jerez de la Frontera, amb més de mig segle de pràctica poètica, ara acaba de recollir la seva obra completa en un volum titulat Somos el tiempo que nos queda. Títol que per força remet al temps viscut, a la força de l'edat, al moment (tràgic i divertit alhora), que ens adonam que l'ahir és dilatat com una mala cosa i el futur no pot abastar tant ni de molt, però ja ho veurem. Fa 35 anys, va aplegar per primera vegada la seva producció poètica en un volum titulat Vivir para contarlo, en el qual vaig rellegir aquells extraordinaris Pliegos de corde, que havia descobert el 1963, quan es publicaren per primera vegada a la col·lecció Colliure, de Seix Barral, que dirigia Josep Maria Castellet. Caballero Bonald residí a Palma dins la segona meitat dels 50, quan treballava en aquells mítics Papeles de Son Armadans de Camilo José Cela. Després es casà amb la mallorquina Pepa Ramis i consolidà una obra narrativa de primer ordre, iniciada amb Dos días de setiembre (1962), que obtingué el premi «Biblioteca Breve», a la qual han seguit, amb ritme espaiat: Àgata ojo de gato (1974), Toda la noche oyeron pasar pájaros (1981), En la casa del padre (1988) i Campo de Agramante (1992). Són extraordinàriament interessants els seus dos llibres de memòries Tiempo de guerras perdidas (1995) i, molt especialment, La costumbre de vivir (2001), on tantes i tantes coses conta de la seva estada a Mallorca. L'illa és present, adesiara, en el seu món poètic, de vegades amb resultats antològics, com la prosa poètica titulada «Anochecer en Lluch-Alcari» on, tot i sobrar-hi una hac, podem llegir aquestes paraules, que identifiquen el poeta: «Busco el rumbo aquel tan libertario donde cada respuesta irradia un nuevo cerco de preguntas. Taciturna gestión de las balizas que me avisan ya tarde del peligro: sólo podrá escapar quien logre ir acogiéndose a una platónica ignorancia. Al borde de la cala, por la mar de Deyà [sic], brota la flor versátil de la anfetamina». Na Fiona Campbel m'ajuda amb els inevitables blancs de la memòria perquè ha posat damunt la taula l'opuscle on es reuneixen els poemes que Pepe Caballero llegí a Sa Nostra el 21 de març de 1994.