Els clarobscurs d'Aznar

TW
0

L'encara president del Govern espanyol ratificà ahir el seu adéu i assegurà que les seves úniques pretensions són presidir una fundació i «no molestar». Ha acomplert la promesa de només estar vuit anys al càrrec, feta en uns moments molt difícils: l'anterior president, Felipe González, ofegat per escàndols com GAL, Filesa i Roldán, duia més de tretze anys a Moncloa i es negava a abandonar-la. Aquella promesa fou clau perquè sortís elegit president en minoria el 1996. Presoner de les seves paraules, ara no té altre remei que partir.

La seva actuació com a president ha estat contradictòria. Per un costat, ha obtingut un més que notable èxit econòmic (ja iniciat pels successius governs González) que ha permès la integració dins l'euro sense traumes. Però al contrari d'altres nacions modèliques, en les quals l'èxit econòmic ha vingut acompanyat de més llibertats polítiques, més aprofundiment en la democràcia i més tolèrancia i pluralitat per a tots els seus integrants, amb Aznar ha florit la intransigència envers les nacionalitats històriques i el reeiximent de la vella idea de l'Espanya uniformista. Aznar ha confós l'Estat de les autonomies amb descentralitzció administrativa, ha intentat barrar el pas cap al federalisme i sovint s'ha sentit posseïdor de la veritat quasi absoluta. Queda molta feina per endavant amb el postaznarisme. Plega en el moment oportú. Si hagués durat quatre anys més, la confrontació social estava servida.