El regal del PSM a UM

De què se tracta, el regal? Evidentment de la forma en què s'han triat, a la coalició, els candidats. De fet, se demostra que és, sí, una coalició tècnica, però no política. Perquè en qualsevol d'aquestes darreres, les parts cerquen l'acord en les persones que representaran el programa conjunt. O sigui, s'ha de partir d'una imprescindible convergència en punts bàsics de les respectives ideologies que permetin, a pesar de les comprensibles renúncies en punts no essencials, posar l'èmfasi en allò que els uneix i aparcar tota la resta que els podria separar. Quan s'arriba a aquest consens, doncs llavors se cerquen els candidats que tenguin un perfil polític i públic més adequat a les parts essencials de cadascú i alhora de la defensa conjunta del programa. En el cas d'EU i del PSM no s'ha fet així. Al contrari. Des del principi a EU, promotor i protagonista vertader de l'operació, el que l'interessava era que el PSM s'hi sumàs. Diuen que pels vots que aportaria. Però no en fa cara. O almanco no només per això. L'interès substancial era aconseguir una coalició «d'esquerres» per trencar així radicalment amb el discurs nacionalisme-no nacionalisme, un eix de confrontació ideològica i política que els perjudica molt. Per altra banda, sabien que el PSM té un deute econòmic enorme i que, per tant, estava obligat a trobar una sortida de circumstàncies, i, a més a més, que les lluites internes podien afegir un element d'inestabilitat que podia potencialment afavorir les ànsies seves, d'EU. Si bé les primeres converses, l'estiu, entre Miquel Rosselló i Mateu Morro no pareixien permetre massa esperances per a EU, llavors tot canvià el setembre, degut a les bregues domèstiques del PSM, i més encara amb el resultat de les eleccions catalanes de novembre que ompliren de preocupació els de Morro. Finalment, doncs, els del PSM accepten l'acord de despeses compartides i candidatura conjunta. El bessó és que el PSM tria pel seu compte el número 1 de la llista i EU, d'igual forma, el número 2, i que se partiran, si hi ha escó, el temps de representació: els dos primers anys per al PSM i els dos següent per a EU. I a finals de la setmana passada anuncien, ja formalment, qui són els candidats. El PSM, on ningú no se vol responsabilitzar del tot d'aquesta coalició però a la vegada l'aparell la vol tenir controlada en clau de les lluites internes, tant per si va bé com per si no, opta per un perfil baix. EU, en canvi, per un primer espasa històric. Vol que quedi clar qui mana en aquest acord electoral. Manolo Cámara és l'elegit el qual, si obté la representació anhelada, seria el representant dels nacionalistes votants del PSM en el Congrés dels Diputats durant els dos darrers anys de legislatura. Un partit, el PSM, que si un segell ha tengut és la defensa de la necessitat de, com ells diuen, procurar la «integració» cultural i lingüística dels nous balears, ara podria tenir com a representant al Congrés un balear que fa trenta anys que resideix a Mallorca i que mai no se l'ha sentit dir una paraula en públic en català, i que si és exemple de quelcom ho és de «no integració». D'aquí el sentiment d'esperança que embarga UM. Perquè pensen que aquest nou gir del PSM reafirma l'existència d'un espai nacionalista del qual els de Morro en fugen a marxes forçades i que, si fossin capaços d'arribar a un acord amb CiU per a les europees, els donaria encara molt més aire. Tot el que no han tengut els últims mesos. Interessant nou escenari de la guerra UM-PSM.