L'oposició catalanista, divendres

Per assolir l'objectiu, hauria d'aconseguir ser un cos unit i sòlid que per la seva quantitat, indubtable i contundent, arrossegàs la qualitat, això és: que demostràs la transversalitat política, ideològica i social dels reivindicadors; i s'expressàs amb hàbil selecció de moments i circumstàncies. És l'estratègia que usen, per exemple, els sindicats amb les seves mobilitzacions generals (no així quan només deixen usar el nom i el màxim responsable apareix per la manifestació com podria anar a prendre's un cafè, tot sol) que, sense anar més enfora, va fer rectificar, en part, el govern d'Aznar amb la vaga general de juny de 2002. Aquí, a Balears, és també l'estratègia, amb certes variants, que usa el GOB i que si bé a cada cas concret de mobilització no ha aconseguit l'objectiu aïllat, sí que ha resultat triomfant quant a estendre la percepció majoritària (si més no entre tots els partits polítics) que els seus objectius coincideixen a grans trets amb les necessitats socials, de la qual cosa s'han derivat les polítiques de protecció territorial i mediambiental que, amb tots els matisos que s'hi vulguin posar a aquesta afirmació, sense el GOB no existirien. També va ser l'estratègia que usà la mateixa OCB entre 1976 i 1983, fent estendre l'autonomia com a necessitat social, la qual acabà per ser assumida, amb moltes diferències però amb el mateix bessó, pels partits polítics; i també gràcies a la qual durant el procés de negociació autonòmica els protagonistes (UCD i PSOE) feren seves (també sigui feta aquesta afirmació a reserva de tots els matisos que s'hi poden introduir) l'essència que l'OCB volia present en l'Estatut: el reconeixement nominal de la llengua com a català i el seu caràcter de llengua pròpia.

Per aconseguir aquesta solidesa reivindicativa és imprescindible, doncs, tenir clarament definit l'objectiu estratègic, demostrar contundència en les accions tàctiques i adquirir el rang de tranversalitat ideològica i social, així com la màxima unitat i implicació política. Són condicions imprescindibles per poder aspirar a l'èxit, si bé aquest, llavors, clar, mai no és complet. Però almanco suposa, l'èxit, que la situació resultant no és pitjor, des del punt de vista de l'interès dels reivindicadors, que abans de les mobilitzacions. Per tot això era que, allà pel juny, ja s'analitzava aquí que l'oposició catalanista hauria d'aconseguir fermar tots aquests elements, si volia tenir esperança d'algun tipus d'èxit, abans de començar les mobilitzacions. Divendres passat, a la concentració de l'OCB, i segons les notícies publicades l'endemà per tots els diaris de Palma, la quantitat d'assistència no va ser contundent, la qualitat demostrativa de transversalitat ideològica i social va ser absent i el nivell de representació (i això potser hauria de ser el més preocupant pels organitzadors) que hi enviaren els partits l'ajuda dels quals, per a aquesta qüestió, és requisit primer i essencial (PSOE i PSM), va ser de passa-tu. La conclusió és que el nou president de l'OCB tendrà molta feina a fer per intentar teixir el que la concentració de divendres va evidenciar que s'ha desteixit durant el darrers anys.